La literatura àrab

GEC [Maria Josepa Hermosilla]

Literatura conreada en àrab. La seva història sol ésser estudiada per períodes que es corresponen aproximadament amb els de la història política. El període preislàmic, anomenat també de la Gāhiliyya ('ignorància'), comprèn des d'una època imprecisa fins a l'aparició de l'islam. Les fonts per al coneixement d'aquesta literatura són tardanes, puix que, transmesa oralment, solament fou recollida per escrit als ss VIII-IX. Tot i les teories que discuteixen l'autenticitat d'aquests texts, cal reconèixer l'existència d'una rica literatura preislàmica, desapareguda en la seva major part. En realitat, la primera obra de la literatura àrab, l'autenticitat de la qual resta fora de tota discussió, és l'Alcorà. Quant a la poesia, cap dels versos coneguts no és anterior a l'hègira en 150 anys, però la seva absoluta perfecció els mostra com el fruit d'una tradició poètica molt més antiga. El bressol d'aquesta poesia són les regions del Nagd i Al-Higāz (centre i nord d'Aràbia). La llengua de la poesia preislàmica és una koiné de dialectes de les regions esmentades, més o menys iguals a la de l'Alcorà. La forma estròfica és la cassida. El poeta (šā'ir, 'coneixedor') era considerat en la societat preislàmica com a posseïdor d'un carisma sobrenatural i acomplia una veritable funció "social", molt semblant a la del periodista (per això hom diu que la poesia és el divan —'arxiu', 'registre'— dels àrabs), i la seva influència en la tribu era decisiva. La poesia preislàmica fou transmesa per rapsodes memoriosos (rāwī), un dels quals, Hammād al-Rawiyya (mort el 771), féu la recopilació més famosa de cassides preislàmiques: les mu'allaqa, el nombre de les quals oscil·la entre cinc i deu. Semblen indiscutibles les d'Imru'-l-Qays, Tarafa, 'Antara, Zuhayr, Labīd, 'Amr ibn Kultum i Hārit ibn Hilliza. Un altre grup cèlebre de poetes preislàmics són els sa'ālīk ('bandolers'): Šanfarā i el seu lloctinent Ta'abbata Šarran. Hi ha, a més, una plèiade de poetes menors: els cristians 'Adī ibn Zayd i Quss ibn Sa'ida, el hanīf Umayya ibn abīSalt, el jueu Samaw'al ibn 'Adiya. La part més notable de la prosa preislàmica fou, segons sembla, l'oratòria, a càrrec del hātib ('predicador'), la importància del qual a la tribu era similar a la del poeta. Han estat conservats uns petits texts de discursos, proverbis, sentències, oracles, faules i gestes, generalment en prosa rítmica o rimada (sag'). El període dels muhadramūn ('contemporanis de Mahoma o dels quatre primers califes') fins al 661 és un període de transició en què la literatura formada en les idees de la gāhiliyya pagana fou oberta a la nova mentalitat islàmica. En un primer moment els poetes foren molt mal vists per Mahoma, però més tard, ja segur el seu triomf, els protegí i els utilitzà per a la seva propaganda personal. El primer poeta "Musulmà" és Hassān ibn Tabit, predilecte del Profeta, bé que el seu panegirista més cèlebre és Ka'b ibn Zuhayr. Al califa 'Alī, li ha estat atribuït un dīwān generalment considerat apòcrif. L'Alcorà és l'obra mestra de la literatura àrab, i la seva influència ha gravitat al voltant de la prosa posterior i n'ha condicionat el desenvolupament. Immediatament després de l'Alcorà la producció és molt escassa (discursos, documents oficials) i concisa. En aquesta època nasqué el hadīt. En el període omeya (661-750) la literatura reflecteix els canvis originats per l'expansió islàmica fora d'Aràbia i el contacte amb les cultures persa i mesopotàmica. El llenguatge adquirí exuberància i hom percep ja símptomes d'un nou estil poètic. Al-Ahtal, Garīr i Farazdaq foren els millors poetes d'aquest període. Contemporanis i rivals, polemitzaren entre ells en sèries de versos de metre i rima iguals (naqā'id) que són considerats a mig camí de la cassida tradicional i de les tendències renovadores. Entre aquestes cal assenyalar el naixement de la poesia amorosa i de la bàquica, aquesta segona representada pel califa al-Walīd II. Quant a la prosa, aparegué el gènere històric (Abū Mihnaf, mort el 773), esbossos d'erudició i de teologia i els primers tractats dels secretaris (kuttāb) dels califes. En el primer període abbàssida (750-1000) la literatura fou eminentment urbana. Fou un temps d'intensa activitat intel·lectual, i un gran nombre de traduccions afavoriren l'entrada en massa a la cultura àrab de les cultures persa, siriana i grega. Aquesta efervescència repercutí en la poesia amb l'estil anomenat "modernista". Els poetes muhdatūn ('moderns') abandonaren la cassida tripartita i utilitzaren en el seu lloc qit'a (fragments). Hom continuà conreant la poesia amorosa i bàquica, però amb una amplitud més gran i amb més desimboltura que no pas en períodes precedents. Amb tot, l'estil "modernista" no pogué desplaçar completament la cassida, i, ja al final del s IX, fou iniciada la restauració "neoclàssica". El fundador del modernisme fou Baššār ibn Burd. Abū Nuwās (el més brillant), Abū-l-'Atāhiya, ibn al-Rūmī, ibn al-Mu'tazz, ibn al-Haggāg i al-Sanawbarī (el creador de la poesia floral que tant de prestigi assolí a l'escola valenciana andalusí) foren uns altres membres de l'escola. D'entre els neoclàssics, Abū Tammān i al-Buhturī foren coetanis de l'apogeu modernista. Però els més genials foren al-Mutanabbī (mort el 965), i el seu rival a la cort de Sayf al-Dawla d'Alep, Abū Firās al-Hamdānī. La prosa es desenvolupà extraordinàriament i s'estengué a camps fins aleshores reservats a la poesia (madrigal, sàtira, etc). Formalment, l'ús de la rima (sag') fou vulgaritzat i aparegueren lleugers símptomes d'una artificiositat que, a partir del s X, degenerà en amanerament. El secretari Ibn al-Muqaffa' (mort el 759) inaugurà les traduccions de narracions orientals amb el Kalīla wa-Dimna i perfeccionà el gènere adab, el màxim exponent del qual fou al-Gāhiz(mort el 868), considerat el millor prosista de tots els temps i una figura de talla universal. Però la gran novetat de l'època fou la creació del gènere maqāma per Badī' al-Zamān al-Hamadam;nī (mort el 1008). Fou d'una gran importància la contribució de la prosa dels filòlegs de Bàssora (al-Asmā'ī), Cufa (al-Kisā'ī) i Bagdad (Ibn Qutayba); dels antòlegs Abū-l-Farag al-Isfahānī i ibn al-Nadīm, a part els nombrosos escrits en prosa tècnica (hadīt, manuals jurídics, teològics i místics). La mística fou una forma de teologia popular no acceptada com a ortodoxa a l'islam fins a Algatzell (mort el 1111). El místic més cèlebre d'aquest període fou al-Hallag (mort el 922). Ja abans d'iniciar-se el segon període abbàssida (1058-1258), la literatura àrab començà a decaure. Durant aquest període es mostrà pràcticament incapaç de crear res de nou i la forma tendí a complicar-se. Tant en la prosa com en el vers, l'estil és obscur i difícil i sovint requereix comentaris interpretatius per part dels contemporanis dels autors. Aquest és el cas del poeta-filòsof Abū-l-'Alā' al-Ma'arrī (mort el 1058), un dels més grans de la literatura àrab. Un altre poeta important de l'època fou el místic ibn al-Fārid que convertí temes profans (eròtics i bàquics) en reelaboracions d'intenció religiosa. Foren menys notables al-Tugrā'ī, ibn Sanā' al-Mulk, Zuhayr i al-Būsīrī. Quant a la prosa, al-Harīrī (mort el 1122) donà a la maqāma la forma definitiva. En aquests moments abundaren també els antòlegs (ibn Rašīq, ibn al-Sayrafr), els filòlegs (ibn al-Anbārī, al-Zamahšarī) i els historiadors ('Imād al-Dīn al-Kātib al-Isfahānī, ibn Hallikān, Yāqūt, ibn al-Atīr, Usāma ibn Munquid). En teologia sobresortí al-Ġazzālī (Algatzell), el qual exercí una gran influència a l'Occident i del qual Ramon Llull traduí els Maqasid. Durant el període de decadència (del 1258 al s XIX) s'accentuà el ressecament del pensament, i la forma no guanyà tampoc en originalitat i tendí a l'estandardització. La literatura d'aquest període és, tret d'algunes excepcions, força impersonal. D'altra banda, l'àrab perdé terreny entre perses i turcs, els quals utilitzaren a partir d'aleshores llurs idiomes. Fou una època de compilacions i d'enciclopèdies, la poesia fou molt escassa (al-Hillī, mort el 1349, autor d'una preceptiva sobre el zajal); altrament, abundaren els prosistes: polígrafs (al-Suyūtī, mort el 1505), geògrafs (ibn Battūta, mort el 1377) i historiadors de totes les branques: Abū-l-Fidā', al-Safadī, al-Qalqašandī, al-Maqrīzī, i ibn Haldūn (mort el 1406), que fou el primer i l'únic àrab que conrea la filosofia de la història; al-Maqqarī (mort el 1631) i Hāggī Halīfa (mort el 1657) foren els darrers grans historiadors àrabs. L'egipci ibn Dāniyāl (mort el 1310) introduí en el món àrab el teatre d'ombres xinès, bé que el gènere no arrelà. Les seves comèdies (bābā) són adaptacions escèniques que vulgaritzaren la maqāma. Coincidint amb la decadència de la literatura clàssica es produí el floriment de gèneres "populars": novel·les de cavalleria (Sīrat 'Antar, Sīrat al-Battāl, Sīrat Dū-l-Himma), faules (Luqmon), historietes (Gehā) i col·leccions de contes (Les mil i una nits) foren en aquesta època sistematitzats i escrits. Al s XVIII la paràlisi de la literatura àrab fou total. La nahda ('el renaixement') començà a la segona meitat del s XIX. Les causes que l'originaren són moltes i complexes, aglutinades pel factor de la influència de la cultura occidental des que la invasió napoleònica introduí a l'Egipte i al Líban la tècnica, la impremta i la premsa. Els contactes amb Europa s'intensificaren, més tard, amb la tramesa de missions culturals, la creació d'universitats occidentals al Líban i la traducció a l'àrab d'obres tècniques i literàries. La nahda no suposà el retorn al gust clàssic, sinó un canvi ben profund, una renovació de la influència occidental en pugna amb la tradició àrab. L'obertura ideològica fou obra de reformistes liberals que, encapçalats per Gamāl al-Dīn-al-Afgānī (mort el 1897) i Muhammad 'Abdūh (mort el 1905), predicaren l'actualització de l'islam: Qāsim Amīn, Tāhir al-Haddād, feministes; 'Alī 'Abd al-Razīq, polític; Tantawī Gawharī, Amīn al-Hūlī, Halaf Allāh, exegesi alcorànica. La prosa àrab de la nahda fou el resultat d'una elaboració de periodistes, filòlegs i traductors (Butrus i Sulaymān Bustānī, Nāsīf i Ibrāhīm, Yāzigī), els quals adaptaren l'àrab clàssic a les necessitats modernes, simplificaren el lèxic i hi incorporaren neologismes. La maqāma encara fou conreada al final del s XIX i al començament del XX (Ahmad Fāris al-Sidyāq, Nasīf al-Yāzigī, al-Muwaylihī), però aviat fou desplaçada per la narrativa de tipus occidental. Fins el 1914, però, no aparegué la primera novel·la àrab original: Zaynab, de d'egipci Muhammad Haykal. Tāhā Husayn introduí l'anàlisi psicològica en Al-Ayyām ('Els dies', 1921). Tanmateix, la novel·la àrab no aconseguí la maduresa sinó a partir del 1952 a Egipte, on Tawfīq al-Hakīm, Kāmil Husayn, 'Abd al-Rahmān al-Šarqawī, Nagīb, Mahfūz entre altres, conreen una novel·la eminentment social i compromesa. També el conte (germans Taymūr), l'assaig, i la crítica (Zākī Mubārak, Tāhā Husayn, al-Māzīnī, al-'Aqqād) són gèneres conreats pels egipcis. El teatre fou una altre gènere occidental introduït en la nahda (per Mārūn Naqqāš el 1847), però prengué poc en l'esperit àrab (cal recordar només l'experiment estèril d'ibn Dāniyāl) i, després d'una primera etapa d'imitació dels dramaturgs europeus, l'únic dramaturg àrab de renom internacional fou Tawfīq al-Hakīm (1903). En contrast amb la prosa, la poesia continuà dins el "neoclassicisme" i sense renovació fins al primer quart del s XX. És a Egipte on es troben els poetes més afeccionats a la tradició: al-Barūdī (mort el 1904), Ahmad Šawquī (mort el 1932), Hafīz Ibrāhīm (mort el 1932), Halīl Mutrān (mort el 1942). Els primers poetes que renovaren completament la lírica àrab foren els siriolibanesos emigrats a Amèrica, principalment els residents a Nova York, els quals constituïren, el 1920, una associació litèraria, la Rābita al-Qalamiyya. Els seus membres (Gubrān Halīl Gubrān, el fundador, Mièa'īl Nu'ayma, Iliyā Abū Mādim;, Nasīb 'Arīda, Nadra Haddād) dugueren a terme una veritable revolució: abandonaren per complet la cassida, adoptaren el metre lliure i les estrofes occidentals, i introduïren temes nous a la manera occidental: el nacionalisme, la llibertat i el tema amorós d'origen romàntic. La influència de la Rābita fou immensa, no solament en d'altres grups d'emigrats (Brasil, Argentina), sinó també en tota l'àmplia geografia islàmica, la qual inspirà, encara, els moviments poètics posteriors, bé que també s'hi interferiren elements simbolistes i existencialistes i sorgiren noves escoles de classificació difícil. Entre aquestes escoles ressaltà per la seva força i la seva cruesa la jordanopalestina, que fou un viu testimoniatge de les guerres araboisraelianes. Potser la lírica més avançada d'aquesta època correspongué a l'Iraq amb la poetessa Nāzik al-Malā'ika i Abd al-Wahhāb al-Bayyātī. A Egipte, el cap de la nova escola fou Ahmad Zākī abū Šādī (mort el 1955). Al Marroc, incorporaren la poesia als moderns corrents el líder nacionalista 'Allāl al-Fāsī, Muhammad Sabbāg i al-Baqqālī. Aràbia fou, en conjunt, el país àrab on la nahda no s'havia produït encara en aquest moment. La concessió del premi Nobel al novel·lista egipci Nagib Mahfūz (1912) el 1988 significà el reconeixement occidental a tota una generació d'autors nascuts poc abans de la guerra europea que transformaren la llengua àrab tradicional en un instrument apte per a la creació litarària moderna. Altres representants destacats d'aquesta generació són els egipcis Taha Husayn (1889-1973), i Tawfīq al-Hakīm (1898-1987) i el libanès Mījā'īl Nu'ayma (1889-1988). La majoria dels literats àrabs actius foren, però, els pertanyents a la generació d'entreguerres i els que iniciaren la seva activitat després de la creació de l'estat d'Israel. En termes generals, hom pot afirmar que bona part de la literatura àrab contemporània és molt influïda pel pensament i les ideologies occidentals les quals, no obstant això, solen entrar en conflicte amb la tradició alcorànica. Un dels resultats més importants de la influència occidental fou el moviment salāfiyya, fundat a la fi del s XIX per Muhammad 'Abduh (1849-1905) i Gamāl al-Dīn al-Afganī (1838-97) i desenvolupat per Rašid Ridà (1865-1935), qui preconitzava un compromís entre l'islam i les innovacions de procedència occidental. Tanmateix, la polèmica entre tradicionalistes i innovadors fou constant i, sense anar més ennllà del terreny estrictament literari, la discussió no abastà tan sols els continguts, sinó també els procediments formals. Així, per exemple, hom oposa la poesia del tipus clàssic escrita en cassides al vers lliure. D'aquest gènere, molt viu en tots els pobles àrabs tant en la modalitat oral com en l'escrita, cal esmentar l'obra dels iraquians Gawāhīrī (1900), i Badr Šakir al-Sayyāb (1926-64), conreadors de l'estrofa clàssica i del vers lliure, respectivament. Destaquen també els siris Nizār Qabbānī (1923) 'Ali al-Gundi (1928) i Muhammad al-Māgūt (1930), els palestins Fadwà Tūqān (1914) i Mahmūd Subh (1936), Mahmūd Darwīš (1942), Samih al-Qāsim (1939) i Sulāfa Hiyyawī (1936), els egipcis Muhammad al-Faytūrī (1930) i Mahmūd Ibrāhīm Abū Sinna (1937), el tunisià Ga'far Māgid (1940) i el marroquí Muhammad al-Sabbāg (1926). Entre els narradors àrabs destaquen els egipcis Mahmūd Taymūr (1894-1973), traduït abundantment a diversos idiomes occidentals, Yahyà Haqqī (1905), 'Abd al-Rahmān Šarqawī (1920) i Yūsuf Idrīs (1927), el siri Hannr Mīna (1924), el jordà 'Isà al-Nā'ūrī (1918-85), el palestí Gassān Kanafānī (1936-72), la libanesa Laylà Ba'albakkv (1938), el tunisià Bašīr Jrayyef (1917-83) i els marroquins 'Abd al-Magīd ben Gellūn (1915-81), 'Abd Allāh al-'Arwī (1923) i Muhammad Zafzār (1945). Per la seva banda, el teatre procedí de la tradició clàssica representada per l'egipci 'Azīz' Abāza (1899-1975) i el sirià 'Adnān Mardam Bak (1917), o bé del corrent costumista, un dels representants destacats del qual és Raššad Rušdī (1915-83). A la dècada dels noranta, la literatura continuà vivint i vehiculant les tensions del món àrab: la censura moral i religiosa i l'autocensura, el xoc entre les cultures occidental i oriental, la influència d'alguns models literaris occidentals contemporanis, etc. Tot i que visqué un dels moments més creatius i fecunds, sobretot pel que fa al ressorgiment d'algunes de les literatures més minoritàries, com la jordanopalestina, molts dels escriptors importants abandonaren el seu país i s'instal·laren a Europa. Pel que fa a la narrativa, a banda de l'egipci Naguib Mahfuz, que continuà essent un dels escriptors capdavanters, destacaren els també egipcis Gamal al Ghitany (1945) i Sonallah Ibrahim (1937), els sirians Hanil Rahib (1939) i Ghada Samman (1942), molt coneguda, els libanesos Rashid Eddaif (1946) i Elias Khoury (1948), el palestí Afnan El Qasem (1942), el tunisià Habib Brahim (1946), l'algerià Wasini Laaraj (1954), etc. Darrerament també tingué un cert èxit internacional l'escriptora marroquina Fatima Mernissi, que ha denunciat la situació de la dona al seu país, cosa que li ha comportat la prohibició d'alguns dels seus llibres. Dins la producció poètica, continuà destacant el conreu dels divans, gènere típic de la poesia islàmica. Alguns dels autors més importants són el palestí Mahmud Darwix (1942), que ha estat traduït al català, els marroquins Abdelkarim Attabbal (1931) i Mohammed Bannis (1940), els sirians Mohammed al Magut (1934) i Nazih Abu Afx (1946), l'egipci Ahmed Abdelmutihigazi (1937), els iraquians Sami Mahdi (1940) i Ali Yafar Al Allaq (1945), i els tunisians Tahir al Hammami (1947) i Riyad al Marzuqi (1948). Finalment, pel que fa al teatre, el problema del distanciament entre la llengua escrita i els múltiples dialectes parlats s'anà resolent amb la creació d'una llengua intermediària per a l'escriptura i la representació dramàtica, sobretot després de l'impuls de Tawfiq al Hakim, l'autor teatral més celebrat del món àrab. Cal esmentar, a més, el sirià Walid Ikhlasi (1935), els tunisians Azzeddin Madani (1938) i Samir Iyadi (1947), i el marroquí Tayyeib Assaddiki (1937). En els darrers anys han mort escriptors importants com el poeta sirià Nizār Qabbānī (1998), el dramaturg egipci Sa'd al-Dī Wahba (1997), el narrador egipci Fathi Ghanem (1999) i el poeta iraquià Muhāmmad Mahdī al-Gawahirī. De la crònica cultural, destaca el Fòrum dels Escriptors del Món Àrab que organitzà el PEN Club Internacional, conjuntament amb la Unió d'Escriptors Algeriana i el govern algerià, en el context de la Fira Internacional del Llibre d'Alger del 1999, en què s'estudià la situació de la literatura àrab. També cal fer esment de la tasca de l'Acadèmia Tunisiana de Ciències, Lletres i Arts Baytal-Hikma, creada el 1982, que ha contribuït al renaixement científic i intel·lectual de Tunis. Les literatures capdavanteres han estat l'egípcia, la libanesa i la marroquina. Ha continuat el mestratge d'escriptors consagrats com els palestins Walid Khazendar i Mahmūd Darwīš (el poeta palestí més important i el poeta àrab contemporani més famós juntament amb Qabbānī), i els narradors egipcis Naguib Mahfuz i Idwar al-Harrat. En narrativa, s'han consolidat l'egipci Muhāmmad Tawfīq (1956; Fins a trenc d'alba, 1997), els sirians Nihad Sirees (1950; Un cas de passió, 1998) i Sālim Barakat (1951), l'iraquià Gabr Yāsīi Hussin (1954), els marroquins Mohamed Zafzaf (1945) i Mohamed Barrada (1938), la libanesa Hoda Barakat, el libanès Elias Khoury (1948), el palestí Ibrāhīm Nasr Allāh (1954) i les palestines Liana Badr (1950) i Sahar Halīfa (1941), l'escriptora d'aquest país més traduïda després de Mahmūd Darwīš. Entre els joves, hi ha l'egipci Muhāmmad Sūlaymān (1979; Sang al temple, 1999). Pel que fa a la poesia, destaquen la palestina Rita Odeh, l'iraquià Muniam al-Faqir (1953), el marroquí Abdallah Zrika (1953), la libanesa Sabah al-Harrat (1956) i els 'poetes dels noranta' egipcis, influïts per Occident, experimentadors i transgressors, com també la tasca de la revista 'Al-Garad': Iman Mirsal, Magdi al-Gabiru, Muhāmmad Mutawallī, Ahmad Yamanī, etc.

La literatura andalusina

GEC: literatura andalusina

Literatura àrab d'Al-Andalús. Derivada de l'oriental, en fou un transsumpte fins al s XI. Després conjugà amb aquestes aportacions foranes trets personals que, tot i perdurar la influència oriental, li donaren fisonomia pròpia en el marc de la literatura àrab. En la poesia hi hagué dues tendències, moltes vegades cultivades per un mateix autor: la clàssica i la popular. La poesia clàssica, que seguí els motlles de la poesia clàssica àrab d'Orient, tingué una sola forma estròfica, la cassida. Mal coneguts els dos segles inicials de formació, apareix ja perfecta al s X, en què visqué Ibn Darrāj al-Qastallī (1030), panegirista d'Almansor i un dels millor poetes andalusins. El moment del màxim apogeu és situat al s XI, a les corts dels reis de taifes dels quals és tot un símbol l'acadèmia literària de Sevilla, encapçalada pel rei-poeta Mu'tamid ibn 'Abbād (mort el 1095), on es congregaren nombrosos poetes d'arreu d'Al-Andalús, entre ells Ibn 'Ammār de Silves (mort el 1086) i Ibn al-Labbāna de Dénia (mort el 1113). A Còrdova sobresortí Ibn Zaydūn (mort el 1070), que plany la ciutat assetjada pel Cid. Malgrat que l'adveniment dels almoràvits assenyalà el declivi de la poesia clàssica, fou en aquest moment que l'escola llevantina assolí un esclat extraordinari amb els paisatgistes Ibn Hafāja d'Alzira (1058-1138), anomenat "el jardiner" (al-jannān), i el seu nebot Ibn al-Zaqqāq (mort el 1134), que portaren el gènere floral (nawriyya) i la tècnica lírica a una perfecció insuperable. La influència de l'estil hafāji es perllongà fins a les acaballes de l'islam andalús (per exemple, Ibn Zamrak). Continuà l'escola el valencià al-Rusāfī (mort el 1177). Al s XIII, la decadència de la poesia fou gairebé total, llevat de casos aïllats: Ibrāhīm Ibn Sahl (mort el 1260) i Ibn Marj al-Kuhl d'Alzira (mort el 1236). El llarg període granadí té figures com Ibn Hātimā (mort el 1369), Ibn al-Hatīb (mort el 1374) i Ibn Zamrak (mort el 1394), que recullen la tradició poètica anterior sense afegir-hi res de nou. L'últim gran poeta fou al-Qaysī (mort el 1460), presoner dels Reis Catòlics. La poesia popular, típica de la lírica andalusina, tingué dues formes estròfiques, la moaixakha i el zajal, de mètrica sil·làbica, que inclouen una tornada (kharja) en llengua romanç i admeten diverses combinacions. La moaixakha, escrita en àrab clàssic, és coneguda almenys des del s IX. El zajal, posterior, en àrab dialectal, és una composició per a cantar, i es divulgà internacionalment gràcies, sobretot, al cordovès Ibn Quzmān (mort el 1160). En general, la poesia popular prosperà aprofitant la davallada de l'anomenada clàssica. Cultivadors d'aquests gèneres foren l'esmentat Ibn al-Labbāna, Ibn Labbūn de Sagunt (s XI), 'Ubāda Ibn Mā al-Samā', que visqué a València al s XI, el valencià Ibn Harīq (mort el 1125) i l'imprecís Ibn Hārūn al-Ạbāhī de Lleida. La prosa d'Al-Andalus, reflex tardívol dels models orientals, té, en conjunt, menys interès que la poesia. En la prosa literària, Ibn 'Abd Rabbihi (mort el 940) fou el més antic representant del gènere adab. Un dels millors prosistes fou el cordovès Abū 'Āmir ibn Šuhayd, crític literari, amic del polígraf Ibn Hazm (mort el 1063), la figura més original de la cultura andalusina. Potser l'obra mestra d'Ibn Hazm és el Tawq al-hamāma, delicat llibre sobre l'amor, escrit a Xàtiva l'any 1023 i avui traduït a totes les llengües. La prosa rimada fou cultivada pel basc Ibn Garcia (s XI), teòric del moviment šu 'ūbī (nacionalista) d'Al-Andalús. Ibn al-Hatīb, d'estil feixuc i difícil, fou el darrer prosista literari de vàlua. Prosa de tipus didàctic, es troba en Sirāj al-Mulūk, manual de filosofia política per a la formació de prínceps, d'Abū Bakr de Tortosa (1059-1130). El camp de la prosa no estrictament literària és molt extens i n'ocupa una gran part la història en qualsevol aspecte. Cal esmentar els antòlegs Ibn Bassam (mort el 1147), Ibn Hāqān (mort el 1134), Ibn Sa'īd al-Magribī (mort el 1284); els biògrafs Ibn Baškuwāl (mort el 1183), al-Dabbī (mort el 1202), el valencià Ibn al-Abbār (mort el 1238), al-Humayddī de Mallorca, deixeble d'Ibn Hazm, el tradicionalista cadi de Dénia Ibn Dihya (mort el 1235). En narracions geogràfiques, els valencians Ibn Jubayr (mort el 1217), que descriví en una Rihla el seu viatge de peregrinació a la Meca, i al-'Abdarī. Dins aquesta prosa utilitària, el filòleg Ibn Sīda de Múrcia (mort el 1066) fou el primer autor andalusí d'un diccionari ideològic de la llengua àrab: al-Muhassas. En crítica textual alcorànica, el Taysīr d'Abū 'Amr 'Utmān al-Danī (mort el 1053), posat en vers per Ibn Ferro de Xàtiva (mort el 1194). Ibn Bājja (Avempace) de Saragossa introduí la filosofia peripatètica. Abū Salt Umayya de Dénia (mort el 1134) resumí el pensament aristotèlic en Taqwīm al-dihn. Ibn Tufayl (mort el 1186) seguí Avempace, i la seva novel·la Hayy ibn Yaqzān ha influït en autors occidentals (Gracián, De Foe). El màxim comentarista d'Aristòtil fou Ibn Rušd (Averroes, mort el 1198), refutat pel frare català Ramon Martí. Ibn Tumlūs d'Alzira (mort el 1223) fou el principal deixeble d'Averroes. La prosa dels místics assolí una altíssima qualitat: és el cas d'Ibn 'Arabī de Múrcia (mort el 1240), un dels més grans de l'islam, amb qui es relaciona íntimament l'obra de Ramon Llull. Una especial manifestació de la literatura dels musulmans andalusins és l'aljamiada, en caràcters àrabs però en llengua romanç, utilitzada pels moriscs i que, arrencant dels segles finals de l'edat mitjana, es perllongà fins al s XVII i es continuà entre els moriscs establerts al nord d'Àfrica.

Abû Nawwâs

Abû Nawwâs (Hassan ibn Hani) (762-v. 812)

[Chebel 1995, EAI: 42-43] Un dels més famosos poetes araboperses i un dels més moderns també. Amic de Harûn ar-Raxîd, la cort del qual frequentà durant molt de temps; Abû Nuwâs és originari de la província iraniana del Khuzistan. Nascut a al-Ahwaz, passà la vida entre Kufa i Bagdad en temps de la fastuosa dinastia abbàssida, fou el confident de dos grans califes, Harûn ar-Raxîd i Al-Amîn. La llibertat de to amb que va abordar, en les seues Khamriyât, els temes bàquics i amorosos, ha estat inimitable. Ningú millor que ell va evocar la dolcesa de viure en els jocs de paraules i en l'ús d'imatges belles. També el recurs a la metàfora encadenada va fer d'ell el príncep dels poetes, un incomparable vividor i un dels lliures pensadors àrabs més reputats.

He abandonat les xicotes pels xicots
i pel vi anyenc, he abandonat l'aigua clara.
Lluny del recte camí, he pres sense miraments
el del pecat, perquè el preferesc.
He tallat les regnes i sense remordiments
he arrancat la brida amb el mos.

(Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, p. 91)

Més encara:

Ibrahîm an-Nazzâm ens llança
autèntiques paraules blasfemadores.
Em sobrepassa en ateisme
i la seua heretgia és notòria.
Hom li diu: «Què beus?» I respon: «En el meu got!»
Hom li diu: «Què t'agrada?» I respon: «Per darrere!»
--«I què abandones?» Resposta: «La pregària!»
Hom li diu: «Què tems?» I diu: «Res més que la mar!»
Hom li diu: «Tu què dius?» I diu: «Coses lletges!»
Que Déu el faça cremar en el foc infernal!

(id., p. 14)

Un quartet pronunciat de viva veu, quan el poeta va veure un bell esclau que plorava un difunt:

Plora i perles brollen dels seus ulls
mentre colpeja la rosa [el rostre] amb baies [els dits].
No plores pas un mort que ja han fet baixar a la fossa:
Plora més aviat el qui acabes de matar ací a la porta.

(Pareja, Islamologie, p. 872).

Bibliografia: Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, (trad. V. Monteil), París, Sindbad, 1979.

Correspondències: «Amor de l'amor», Embriaguesa, Xicot, Vi.

http://www.grec.net/llivirt/mp.pgm?F=84372936

Ibn Haldûn

Haldûn (‘Abd ar-Rahmân ibn), historiador (Tunis 1332-El Caire 1406).

Magistrat, diplomàtic i cortesà, Ibn Haldûn està considerat en el sentit actual del terme, com el més gran dels historiadors musulmans clàssics. Membre d'una noble família sevillana que havia hagut d'emigrar al nord d'Àfrica, Ibn Haldûn tingué una vida agitada. Estigué al servei de diversos prínceps del Màgrib i de l'Àndalus. Més tard residí a Damasc i durant el setge de la ciutat es va salvar gràcies a l'admiració que el terrible Tamorlà tenia pels savis. Finalment, s'establí com a magistrat a Egipte, on morí.

Per la importància de les obres històriques que escrigué, Ibn Haldûn ha estat qualificat pels moderns estudiosos de les ciències socials com a "pare de la historiografia", "de la sociologia" i fins i tot "de la filosofia de la història". En els seus Prolegòmens (Muqaddima), cèlebre introducció al seu Llibre de consideracions sobre la història dels àrabs, dels perses i dels berbers (Kitâb al ‘ibar...), adoptà una visió sorprenentment moderna per a l'època en postular que "l'objecte de la història és retre compte de l'estat social de l'home, de la civilització (‘umrân) del món i dels fenòmens que s'hi vinculen naturalment. Definí un mètode rigorós, segons el qual, "l'historiador ha de fonamentar en una base sòlida les matèries de què tracta (a fi d'explicar les causes dels esdeveniments i delimitar clarament les lliçons a extraure'n, tant de les causes com dels fets en si mateixos". Investigant la situació del Màgrib, dividí els seus Prolegòmens en capítols relacionats amb la geografia física, l'antagonisme entre nòmades i sedentaris –un tret distintiu de la civilització musulmana–, els ressorts i l'evolució de l'Estat, les ciutats i les dinasties amb llurs cicles de prosperitat idecadència, l'economia i, per últim, les ciències, amb llurs respectives classificacions –per facilitar-ne l'ensenyament– i llur desenvolupament. Com a historiador, i a diferència de de nombrosos dels seus predecessors, es rebel·là contra l'acceptació de llegendes no verificades. El seu mètode, una mica independent de la visió metafísica de la història que estava en vigor en l'època, fou incomprés en l'islam, fins al seu redescobriment en el segle XIX per part de l'orientalisme europeu. Però és indiscutible que Ibn Haldûn, a partir de la seua formació filosòfica i religiosa, establí amb la seua metodologia alguns dels elements bàsics de la moderna ciència històrica i, fins i tot, de les actuals ciències socials.

Traduït de Thoraval 1996, Diccionario de civilización musulmana, Larousse.

Els fidels d'amor

"El meu cor ha adoptat totes les formes.
Ha estat pastura de gaseles i un convent per a monjos cristians,
un temple per als ídols i la Ka'ba d'un pelegrí,
les taules d'una Torah i les pàgines d'un Alcorà.
Sóc de la religió de l'amor: allà on apareguen els camells de l'amor,
allà l'amor és la meua religió i la meua fe."

Ibn 'Arabî, de Múrcia (m. el 1240)

Salâm a tots i a totes i una joiosa entrada de primavera!

http://jm.saliege.com/fedelidamore2.htm

Ibn Jàfer

Omar Khayyâm

En el remolí de la vida només són feliços els homes que es creuen savis i els que no tracten d'instruir-se. Jo he estudiat tots els secrets de l'univers, i he retornat a la meva soledat envejant els cecs que em trobava.

Omar Khayyâm, Rubaiyat, Palma, J.J. de Olañeta, editor, «Els petits llibres de la saviesa, 14», 1997, p. 44.

Poesia iraquiana actual: Faris Adnan

Les bombes

Ara que ha marxat la guerra
només ens resten les bombes.
Sense guerra o bombes,
com tornarem a la nostra vida quotidiana?

Ens enfilem a les palmeres
després de la fi de la guerra
buscant les fruites encantades.
No hi trobem més que bombes...

Deixem les roses en ofrena a les nostres amants,
costum antic. Ara, tanmateix,
els fem ofrena de bombes...

L'home sant deixa els pecats de l'univers rere seu
i presenta, amb calma, la nostra ruïna.

El Senyor glorifica a dalt del cel
i no deixa en les nostres connexions lliures
sinó les bombes...

Un poeta massa trastornat no sap,
després de la guerra,
escriure poemes d'amor;
escriu només poemes
que descriuen finals tristos sota un cel de...

Els nostres polítics parlen
de maneres molt civilitzades
i abans de marxar, ens deixen les restes;
les bombes per a la memòria...

Estic assegut aquí,
en una nit de divendres plujosa,
sense vi, mirant el Canal Fox de notícies;
i el meu cap és un projectil
que detonarà d'un moment a l'altre.

Faris Adnan, poeta iraquià resident als Estat Units.

Traducció: Josep Gregori

Ibn Khafâja d'Alzira (1058-1138): La jove negra

Traducció de Josep Piera: Ibn Khafaja d'Alzira. Antologia poètica, València 1986, p. 109. La lletra és una mica diferent de la versió adaptada per Al Tall, en el disc Xarq Al-Andalús.

LA JOVE NEGRA

Nua va mostrar-se la jove negra
i aparegué la nit, tota ella fosca.
En somriure, però, l'alba vaig veure.
El seu cos va apagar la meua flama.
Més tard, al comiat, la blanca roba
brodada de volants arrossegava,
com fuig la nit, deixant rere l'aurora.

En àrab porta com a títol Fatâtun sawdà': Una noia negra

Ibn Amîra: Epístola sobre l'ocupació de València

Ibn Amîra d'Alzira (1186-1259)

EPÍSTOLA A UN AMIC A PROPÒSIT DE L'OCUPACIÓ DE VALÈNCIA PER JAUME I

Què tens als ulls que no paren de plorar?
Què té el teu cor que ja no troba assossec?
Pateixes la ferida d'una bella que ha partit?
És la joventut perduda que et torna com un miratge?
O és el temps que ha dut colors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,
talment un camp de misèries venut per molts traïdors.
Què en faran, dels monuments, aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius
que a les nits totes tenien un dolç perfum de narcís.

[Piera 1983, 75]

Alandalús, paradís de l'eternitat

al-andalus jannatu-l-huldi

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /
ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Hafâja (Alzira, 1058-1139)

Gent d'al-Andalus, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L'evitern paradís és a ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l'infern.
Del paradís al foc no s'hi va mai.

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)