Publicació:
Crònica. Tribuna d'opinió d'Ontinyent i la Vall d'Albaida, núm. 650, agost de 2007, pàgs. 40-41.
En el nostre parlar sona contundent, amb aquella o doblement oberta i la suavitat de la r final que fa un poc més llarga la brevetat del mot [kòr]:
de tot cor, de bon cor, amb el cor obert, amb el cor a la mà, corada, coratge, encoratjar, coratjós, cordial, concòrdia, discòrdia.... En llatí, la nostra llengua mare, declinaríem
cor, cordis. En altres llengües romàniques sona
cuore, coeur, corazón, coração... amb la sil·labació més o menys llarga segons la intensitat de la urgència i de l’emoció passional. Si entrem en l’àmbit germànic trobem
herz, heart, amb el mateix monosíl·lab contundent. El grec clàssic
kardia remet a una gamma plurisèmica de referències: ‘cor, ànima, esperit, sentit, pensament, intel·ligència, estómac’. Consultant un diccionari etimològic indoeuropeu trobem que l’arrel comuna és la base
kerd que té relació directa amb el llatí credere ‘creure’, i remet, doncs, a la fe, a la confiança, a la serenitat que transmet sentir-se amb algú de cor a cor, de batec a batec: amic del cor, pàtria del meu cor, el cor de la qüestió...
Tot allò que afecta el cor ens remou, ens somou i ens commou profundament perquè és un òrgan vital central, d’on parteix el moviment essencial de la sístole i la diàstole, de la inspiració i l’expiració, de la contracció i l’expansió. El cor mesura el ritme de la nostra existència i ens acompanya en la mètrica de la vida, síl·labes llargues i breus, síl·labes tòniques i àtones, ritmes pausats i accelerats que conformen la tònica de cada dia. La música i la poesia li deuen les seues seqüències expressives i sobre ell s’han bastit mites, símbols, narratives, llegendes, misteris interminables, passions, amors, desamors, odis, afectes i controvèrsies. «Lla on és lo teu cor és lo teu tresor», diu el Llibre dels Llibres en una versió medieval llegida fa anys en alguna paret del castell de Morella. Protegeix el teu cor com un tresor i deixa’l expandir-se en el moment adequat. Que vol plorar, que plore! Que vol sospirar, que sospire! Que s’emociona, que s’emocione! Que s’exalta, que s’exalte!
El egipcis l’anomenaven
ab i el representaven amb el signe jeroglífic de l’olleta amb dues anses. De fet el cor és això: una olleta a punt de bullir, amb períodes de calma i amb períodes de maror. I per això extreien i guardaven aquesta víscera fonamental en vasos especials durant el procés de la momificació. Per als habitants del país del Nil el cor era la consciència que dirigia l’home i el censurava, era un ésser independent, d’una essència superior, que residia en el cos. «El cor de l’home és el seu propi ésser», diu una inscripció d’un taüt conservat en un museu de Viena. En el Judici d’Osiris era pesat en la balança fent de contrapés a la “ploma de la Veritat” col·locada en l’altre plateret. El pes del cor. No heu sentit a vegades “un pes al cor”? El cor era la part preferida com a amulet protector i com a talismà de salvació. Cor meu, cor meu, cap a quin destí em dus, cap a quin miratge em portes? No acabaríem mai si volguérem reportar totes les configuracions que aquesta víscera vital ha adoptat en les diverses tradicions de la història humana. És un símbol clau inesgotable.
Ara els seus batecs, els seus colps, ens duen cap a l’islam on té una funció essencial en les doctrines dels gnòstics musulmans, més coneguts com a sufís. Entre les diverses paraules que designen el cor en àrab, la més sovintejada és
qalb, l’arrel de la qual /QLB/ es refereix al moviment de transformació, capgirament, inversió, bolcament, trasbals, i ens recorda fonèticament el nostre substantiu colp, coincidències dels avatars lingüístics. A colps de cor i de
qalb vivim la vida, que diria Raimon. Ment, nucli, essència; el cor és el centre vital i espiritual dels musulmans. En l’Alcorà sovinteja: hi apareix com a pit [
s·adr], cor [
qalb], cor profund [
fu‘ad], cor recòndit [lubb]; s’hi parla dels cors tancats, durs, segellats dels hipòcrites, i també de l’expansió del cor, que és la característica d’un autèntic musulmà. Conta la tradició que quan el profeta Muhàmmad (
sas) era un xiquet i pasturava el ramat amb els seus germans de llet un éssers d’aspecte humà, vestits de blanc puríssim, se li van acostar, el van tirar a terra, li van obrir el pit i del cor van traure un quall negre que van foragitar ben lluny. Després li van tancar el pit i van desaparéixer com els fantasmes. Aquest famós episodi de la vida del Profeta (
sas) es coneix com l’obertura del pit (
šaqq as·s·adr) i té una significació simbòlica de gran abast en la tradició islàmica. En la sura 94 de l’Alcorà, anomenada
Aššarh·(L'assossec / L'obertura del pit) apareix un motiu semblant que recorda aquell episodi de la infantesa del profeta Muhàmmad (sas): « /
’a lam našrah· laka s·adrak / que no t'hem assossegat el pit /
wawad·‘anâ ‘anka wizrak / i t'hem alliberat de la càrrega /
’alladî ’anqada z·ahrak / que t'encorbava l'esquena /
wa rafa‘nâ laka dikrak / i hem enaltit el teu prestigi? /
fa’inna ma‘a_ l‘usri yusrâ / com que l'adversitat i la fortuna van juntes, /
’inna ma‘a_ l‘usri yusrâ / sí, l'adversitat i la fortuna van juntes, /
fa’idâ faragta fa_ns·ab / quan hages acabat, sigues ferm, continua /
wa’ilà rabbika fa_rgab / i gira't atentament devers el teu Senyor».
Una tradició
qudsî recollida en medis sufís explica la funció catàrtica i totalitzadora del cor com a antena des d’on es percep la immensitat, l’inabastable: «Ni la terra ni el cel poden contenir-Me, però em conté el cor del Meu servidor creient.»
Una altra mostra específica del grau elevat que el simbolisme del cor té en la mística musulmana és un llibret d’Abû-l-Hasan al-Nûrî de Bagdad,
Maqâmât al-qulûb (‘Les mansions dels cors’), estudiat i traduït al castellà per la investigadora porto-riquenya Luce López-Baralt, d’on extraiem aquest fragment: «La primera cosa que apareix en el cor d'aquell a qui Déu desitja la felicitat és una llum. Aquesta llum esdevé llavors brillantor, després un raig, després una lluna i finalment un sol. Llavors, tan aviat com aquesta llum apareix en el cor, el món i tot el que conté perd valor [per al gnòstic]. I quan [la llum] esdevé una lluna, [el gnòstic] ja no contempla aquest món ni el que hi ha, ni el més enllà amb tot quant podria oferir: no coneix res més sinó el seu Senyor enaltit siga. Llavors el seu cos és llum, i el seu cor és llum, i llum també és la seua paraula: “Llum sobre Llum! Déu dirigeix a la Seua Llum a qui Ell vol!” (
Alcorà, 24: 35)»
Llum sobre llum. Magnífica imatge encegadora, aclaparant i abassegadora. L’excés de llum o l’excés de tenebra atordeix, desconcerta. No estem acostumats a aquesta mena d’excessos, ens hi sentim perduts, estranys. Però aquests excessos de llum i de tenebra són reals, són perceptibles, són experimentables per qualsevol de nosaltres, qualsevol dia, en qualsevol lloc. Només cal deixar que el cor faça la seua funció i s’expandesca. I si després algú no troba la drecera, no me’n faig responsable. Les coses vénen com vénen i els fets són com són. I els arravataments místics no són exclusius de gent forassenyada o extravagant. Qui no ha sentit mai l’arravatament de l’amor, la foscor del desamor, el desconcert de l’inexplicable? Ment i cor, sol i lluna, cos i esperit, creen òrbites i camins, ens suggereixen dreceres que hem de triar.
I així, xino-xano, a poquet a poquet, hem arribat al final del trajecte. Després d’aquesta veloç i al·lucinada excursió simbòlica, no puc anar-me’n sense recordar les màgiques i cordials paraules de don Juan Matus a Carlos Castaneda: «Per a mi només recórrer els camins que tenen cor, qualsevol camí que tinga cor. Per allí tresque jo, i l’única prova que val és travessar tota la seua llargada. I per allí tresque jo, mirant, mirant, sense alenar.»
Que recorregueu tots els camins amb cor que se us òbriguen en la vida i que no defalliu mai d’explorar cada nou periple!
Salvador Jàfer
València, 13-14 de juliol de 2007 / 29 de
jumadà-l-àkhira de 1428
