[Àudio] Santiago La Parra: La expulsión de los moriscos. Razones de una tragedia

Àudio 1

Àudio 2

• http://www.ivoox.com/expulsion-moriscos-razones-una-audios-mp3_rf_128484_1.html
• http://www.ivoox.com/expulsion-moriscos-razones-una-audios-mp3_rf_128552_1.html

Article - Manuel Ardit: Els moriscos i la seua expulsió

De Pica'm

Per Manuel Ardit

Enguany es fan 400 anys de la publicació del decret del 9 d’abril de 1609 que va decidir l’expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica, començant pels valencians.­ Una efemèride com aquesta és sempre una bona ocasió per a reflexionar sobre l’esde­veniment commemorat i així sol fer-se habitualment des de diverses instàncies.

Aquest any 2009 així s’ha fet i hem vist com s’han convocat congressos, s’han fet exposicions, cicles de conferències i altres actes sobre aquest fet. La revista Afers s’ha sumat en ocasions a aquestes celebracions, especialment quan el fet commemo­rat tingué una transcendència especial en la història del País Valencià, malgrat que no sempre, perquè habitualment hi ha certa dosi d’oportunisme inconfessable en les remembrances. Ha volgut fer-ho també en aquesta ocasió, encara que el fet comme­morat enguany no siga exactament de la mateixa naturalesa que altres que han estat recordats anteriorment. No és exactament de la mateixa naturalesa perquè aquella operació, que un dels articles inclosos en el dossier qualifica de «neteja ètnica», malgrat que va succeir fa quatre-cents anys, és encara d’una rabiosa actualitat per raons que no crec que siga necessari recordar. La historiografia no és precisament una ciència neutral, si és que és una ciència, i fins i tot ens podríem preguntar si és convenient o desitjable que siga neutral. S’ha repetit moltes vegades, i així ho va expressar ja fa molts anys Joan Reglà, que l’historiador sempre interroga el passat des de les preocupacions del present. És probablement per aquesta raó que l’efemèride ha tingut aquest any 2009 tant de ressò, molt més del que tingué, per exemple, el 1909, per no parlar del 1809, en què ningú no se’n recordà. Però alhora la historiogra­fia, o almenys un sector d’aquesta, malda des de fa temps per abandonar el camp de les humanitats, en què habitualment se la classifica, per tal d’ingressar en el més prestigiós de les ciències socials. Fins i tot pot mostrar amb cert orgull com les seues anàlisis qualitatives encaixen amb les reflexions fetes pels científics de la natu­ra que tracten de la teoria de la complexitat. És probable que l’anàlisi dels fets complexos, com ho són sempre els socials i molt especialment els històrics, necessite com a instrument d’anàlisi, entre d’altres, el llenguatge natural.
Des de fa segles, com a mínim des que bol·landistes i mauristes van establir proce­diments acurats d’anàlisi i crítica de les fonts, i des que Voltaire va defensar l’estudi dels fets econòmics i socials, i no tan sols la narració de regnats i de batalles, la historiografia ha estat movent-se en un terreny imprecís situat entre la literatura, les humanitats i les ciències socials. En bona manera continua situada en aquest indefinit­ territori, molt apte perquè els prejudicis afecten el treball dels historiadors. Aquest ha estat el cas de la historiografia sobre els moriscos i especialment sobre la seua expulsió, molt influïda per allò que Josep Torró ha anomenat la síndrome postcolonial.

Durant segles, des del mateix moment de l’expulsió, els historiadors del fet han lloat o condemnat la decisió presa per Felip III, situant les seues anàlisis en el terreny­ polític o moral. Així ho van fer els apologetes de l’expulsió en el mateix segle XVII, així ho van fer també els crítics liberals del XIX i fins i tot així continuen fent-ho, encara de que de manera més subtil, els historiadors actuals, dels segles XX i XXI. El mateix Joan Fuster no va poder evitar, en Nosaltres, els valencians, formular una reflexió sobre com seria avui el País Valencià si ells, els moriscos, no se n’haguessen anat. És difícil sostraure’s a reflexions d’aquesta mena. Al capdavall la historiografia és reflexiva: l’objecte i el subjecte de la reflexió coincideixen.
El lector atent dels articles recollits al dossier probablement observarà aquestes reflexions (en el sentit etimològic de la paraula) que, com he dit adés, probablement­ són inevitables i també potser no del tot indesitjables. A això hauríem de sumar les perspectives divergents d’aproximació al tema d’historiadors i d’arqueòlegs, d’espe­cialistes en la Inquisició i d’historiadors de la literatura, etc. L’article de Mercedes García-Arenal, que es publica en primer lloc, fa una anàlisi molt subtil d’aquestes contradiccions en l’àmbit de la historiografia castellana. Es tracta d’un món molt diferent al valencià, de moriscos ben assimilats en la societat cristiana (encara que no sempre), en els quals va tenir lloc una mena de sincretisme cultural, en què s’unien­ elements islàmics i cristians, que atorga a aquests moriscos unes característiques molt particulars.
Afers ha volgut també incloure en el dossier articles d’especialistes sobre altres territoris de la monarquia hispànica en què la població morisca era d’una gran densi­tat, especialment els regnes d’Aragó i de Granada. De l’article sobre Aragó s’ha encarregat el professor Gregorio Colás, que s’ha centrat en l’anàlisi demogràfica de la població morisca aragonesa, realitzant un estudi dels censos molt detallat que tan sols podia fer un profund coneixedor de la realitat aragonesa i que haurà de ser necessàriament l’estudi de referència a partir d’ara.

Manuel Barrios Aguilera, un dels millors coneixedors de la realitat morisca granadina, s’ha encarregat de l’article sobre­ els moriscos del regne de Granada. En aquest cas el professor Barrios ha fet un estudi més general en el qual tracta una gran diversitat de temes que inclouen la pròpia­ definició de l’àmbit geogràfic granadí, els intents evangelitzadors de la població islàmica, l’actuació del Sant Ofici i els intents assimiladors, la insurrecció morisca de les vespres de Nadal del 1568 i la guerra de Las Alpujarras, la dispersió de la població granadina i l’inici de la repoblació així com també, amb certa extensió, l’interes­sant assumpte, al qual la historiografia ha donat certa atenció recentment, del frau dels ploms del Sacromonte. El lector d’Afers es beneficiarà sens dubte dels profunds­ coneixements bibliogràfics de l’autor, fins i tot de treballs encara inèdits, com els interessantíssims del professor Boeglin sobre la comunitat morisca granadina establerta a Sevilla.
El primer article de temàtica valenciana és el de Vicent Terol Reig sobre la matança­ de musulmans perpetrada per les milícies agermanades de Vicent Peris a Polop l’any 1521. Es tracta d’un fet anterior a la conversió dels mudèjars valencians en moriscos,­ però imbricat en l’origen del problema i de la solució. Vicent Terol fa una reconstruc­ció acuradíssima i microscòpica d’aquell fet que qualifica d’excepcional, ja que en aquell cas el bateig no fou garantia de la vida. L’autor no fa tan sols una reconstrucció­ dels fets sinó també de la «versió oficial» dels fets, és a dir, de la seua vessant propagan­dística que pretenia criminalitzar la Germania. Les declaracions de testimonis presen­cials, bé que tan sols dues i molt posteriors als fets, i una confrontació de les fonts, permeten a Terol concloure que la xifra de morts degué estar entre 800 i 1.000, i que molts supervivents, uns 500, van fugir i embarcar en naus barbaresques. La matança fou el resultat d’una situació de pànic entre els agermanats, numèricament inferiors als cavallers i enfrontats a l’amenaça que plantejava la presència de les naus nord-africanes i el perill d’una insurrecció general dels sarraïns de la comarca.
L’article de Manuel Lomas aprofundeix en un tema clau de l’expulsió dels moriscos,­ el de la col·laboració de la noblesa valenciana amb la monarquia en una operació que sabia que implicaria la seua ruïna. Fa molts anys James Casey ja va plantejar que una fracció de la noblesa valenciana es trobava a final del segle XVI en una difícil situació­ econòmica i que potser va pensar que l’expulsió dels moriscos li donaria l’oportunitat­ de redreçar les seues rendes. També van arribar a la conclusió que, com que la mesura­ era decidida, la millor opció era col·laborar amb el poder central de l’estat. Lomas en el seu article aporta documentació nova que permet de precisar i matisar aquesta problemàtica. Resulta clar que la decisió es va prendre d’esquenes a la noblesa valen­ciana, si descomptem Lerma, a qui tan sols en part podem considerar noble valencià.­ D’ací se’n deriva que la monarquia necessités suports i que els va aconseguir a través del duc de Gandia, un del principals perjudicats, del recentment promogut comte de Bunyol, Gaspar Mercader, i secundàriament d’altres senyors. Els nobles submisos van ser recompensats amb comissions importants als ports d’embarcament, de les quals sens dubte van traure beneficis econòmics, com fou el cas, per exemple, del comte d’Elda o del senyor d’Albatera pel que fa al port d’Alacant. Però la noblesa valenciana a penes no va participar en les operacions militars, llevat d’algunes come­ses de caràcter més aviat honorífic, concentrades a la ciutat de València, cosa que revela que es desconfiava d’ella. La complicitat dels senyors fou més important en la repres­sió de les revoltes de la Mola de Cortes i la Vall de Laguar, i també d’aquestes campa­nyes en tragueren beneficis. Els nobles que més van col·laborar van rebre compensa­cions, en forma de senyories o càrrecs oficials, però no hi havia per a tots, i a més a més allò era pa per a avui i fam per a demà. La monarquia va saber dividir hàbilment els nobles valencians i obtenir-ne els beneficis corresponents.
El treball de Rafael Benítez analitza, a través d’un cas particular, la captura a les costes d’Alger d’un morisc granadí que fou portat a Mallorca, processat per la Inqui­sició i finalment executat a València, per falta de mitjans de la Inquisició mallorquina,­ les contradiccions de tot tipus implícites en el procés d’expulsió. L’ancià Francisco Pérez, àlies Alí, va patir, durant la seua llarga reclusió i judici inquisitorial, un greu conflicte d’identitat que en bona manera reflecteix les contradiccions assenyalades més amunt. Efectivament el morisc Alí no va arribar mai a comprendre per què, essent cristià batejat, havia estat expulsat al nord d’Àfrica i per què després, vivint en terra islàmica, va ser jutjat per ser musulmà, que era precisament la raó per la qual havia estat expulsat. El professor Benítez analitza, prenent com a base el cas de Francisco Pérez, àlies Alí, els problemes legals i teològics que va plantejar l’expulsió.­
La revista Afers no ha publicat mai articles de naturalesa científica, entenent com a tals aquells que s’allunyen de les preocupacions i els mètodes habituals de les humanitats. Però en aquest número ha fet una excepció incloent-ne dos. El primer d’aquests, obra del professor de la universitat nord-americana de Harvard, Eric Chaney, ressuscita en certa manera un vell fantasma historiogràfic valencià, el de les conseqüències a llarg termini de l’expulsió dels moriscos. Aquesta problemàtica s’ha estat discutint com a mínim des de les Corts de Cadis, però el debat es va renovar en els anys setanta del segle XX, en part com a conseqüència d’un llibre de l’autor d’aquesta presentació, en què feia una interpretació del règim senyorial valen­cià a final del segle XVIII molt dependent de la imatge que en van donar els diputats valencians durant la discussió del decret d’abolició de les senyories a Cadis l’any 1811. Altres autors van elaborar posteriorment models més acurats sobre les greus conseqüències de l’expulsió dels moriscos en l’economia del País Valencià, que feien­ fins i tot aquest fet responsable d’un suposat endarreriment econòmic i del fracàs de la industrialització valenciana en el segle XIX. El debat fou molt viu i altres historiadors van qüestionar aquesta interpretació, però és molt probable que en la discussió hi hagués alguns malentesos i es passessen per alt algunes circumstàncies. Des de la Segona Germania del 1693 els llauradors valencians de pobles de senyoria han tingut la percepció que la seua situació era pitjor que la d’aquells que havien estat cristians abans de l’expulsió, i aquest és un fet comprovat. Probablement aquesta interpretació era alguna cosa més que una simple percepció interessada. S’ha discutit­ molt si les condicions amb què es va fer la repoblació van ser millors o pitjors que les que antigament havien hagut de suportar els moriscos, però no s’ha parat atenció­ en el fet que, de tota manera, a les localitats repoblades aquelles condicions van ser pitjors que a les cristianes. D’alguna manera els senyors valencians van intentar reproduir el sistema colonial existent abans de l’expulsió, però ara sobre vassalls cristi­ans de natura. Aquest fet fou la causa de les tensions socials ben visibles en el camp valencià durant els segles XVII, XVIII i XIX fins a l’abolició de les senyories. L’arti­cle de Chaney torna sobre aquesta problemàtica utilitzant una metodologia economètrica i la seua aportació amb total seguretat s’haurà de tenir en consideració­ en el futur.
Finalment, Afers ha volgut posar a la disposició dels seus lectors una versió, despro­veïda de gran part del seu contingut tècnic, d’un article publicat originalment en The American Journal of Human Genetics, que va tenir aquest any 2009 alguna reper­cussió en els medis periodístics. El professor Francesc Calafell ha tingut l’amabilitat­ d’escriure aquesta versió més intel·ligible per a lectors no especialistes del treball en qüestió. Les seues conclusions són molt interessants, però plantegen tants problemes­ com fets descobreixen. Efectivament, les restes genètiques de poblacions nord-africa­nes a la península Ibèrica són avui dia més abundants als territoris occidentals que no pas als orientals, que és on en principi es podia esperar que haguessen predominat.­ Les conclusions de l’estudi requeriran sens dubte molta reflexió per part dels historia­dors i algun tipus de col·laboració entre aquests i els genetistes, però pel que fa al País Valencià semblen suggerir que l’expulsió fou una operació que es realitzà de forma molt completa i que els matrimonis mixtos entre musulmans i cristians van ser molt pocs i es poden considerar quantitativament menyspreables. Potser un fenomen invers es va produir als territoris occidentals de la península. No pot dubtar­-se que molts dels musulmans valencians expulsats l’any 1609 procedien d’habitants antics del territori que simplement van acabar abraçant la fe islàmica. Les creences religioses òbviament no deixen petja genètica. Però si les terres orientals d’al-Àndalus van rebre, com sembla ben establert, contingents importants de població nord-africana, els rastres genètics que pogueren aportar es van esborrar en gran manera com a conseqüència de l’expulsió.

* * *

A la secció «Postscriptum» encara hem volgut donar notícia —cosa que fa María José Badenas— de l’exposició, del catàleg i del documental Entre terra i fe. Els musul­mans al regne cristià de València (1238-1609), on han col·laborat alguns especialistes­ sobre el tema, i que ha volgut ser una commemoració d’aquella expulsió d’una part tan important de la població valenciana, ara fa tot just quatre-cents anys.

I finalment, a la mateixa secció hem publicat una part de les memòries de l’historia­dor Tulio Halperin Donghi, la part on explica els seus darrers anys d’estudiant a la convulsa Argentina peronista i el seu viatge i estada a París, amb Braudel, i posterior­ment a la Barcelona i la València de la postguerra, on va visitar els arxius per recollir la informació que faria servir per redactar la seua tesi doctoral. Resulta molt interes­sant veure els seus contactes amb historiadors argentins i, sobretot, francesos (Brau­del fou el seu mestre i qui el va dirigir en els seus estudis). El llibre de l’historiador argentí, independentment dels anys transcorreguts des que el va escriure, ens dona una visió encara vàlida actualment, on els enfrontaments entre els musulmans/moris­cos amb la població cristiana no responia a una diferència, diguem-ne «de civilitzaci­ons», sinó a les friccions socials d’una població sotmesa amb unes relacions «colonials» que s’establiren en el mateix moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

Exposició - Moriscos del sud valencià

S’inaugura l’exposició Moriscos del sud valencià

7 abril 2009

Fa 400 anys, el 3 d’octubre de 1609, prop de 500 famílies il·licitanes marxaren cap al port de Santa Pola per a iniciar un llarg exili sense retorn. La xifra pot doblar-se si considerem la població “morisca” de la comarca. Al conjunt del regne arribaren als 130.000 deportats i a 300.000 en el total dels territoris de la monarquia. Davant de l’ enormitat del drama humà, els poders de l’època es justificaren apel·lant a causes polítiques i religioses. Potser els ‘moriscos’ no eren ja majoritaris a les nostres terres, però encara n’eren molts. I, sobretot, eren el fil conductor que unia passat i present, ja que els seus avantpassats havien habitat el nostre territori durant les etapes que, convencionalment, anomenem ibèrica, romana o visigoda.

L’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó i l’Institut Municipal de Cultura d’Elx volen aprofitar la commemoració per a revisar aquest fet, un dels més importants de la història valenciana. La mostra s’articula al voltant de l’expulsió, de les seues causes i consequències, però, a més a més, preten oferir una visió global dels “moriscos” més enllà del tòpic. També vol incitar a una reflexió des del punt de vista històric sobre la convivència entre persones de cultures diferents.

L’exposició s’articula en cinc blocs temàtics

1. L’expulsió dels moriscos

S’intenta ací un primer acostament a una comunitat, que, d’un dia a l’altre, va deixar d’existir a partir del decret d’expulsió publicat el 22 de setembre del 1609. Es tracta en aquest apartat del volum de la deportació, les vivències dels protagonistes, sempre a través del relat dels contemporanis de la deportació; de les notícies sobre l’arribada a la costa africana, dels que van quedar, del botí de l’expulsió i, per fi, de l’anul·lació de la memòria del col·lectiu i la posterior recreació estereotipada del musulmà.

2. La memòria dels oblidats

El segon bloc es dedica a la societat -dual- sorgida arran de la conquesta cristiana de les terres de la vall del Vinalopó, on van coexistir un col·lectiu d’andalusins nadius (islamitzats en l’alta edat mitjana, però d’origen bàsicament peninsular) i cristians septentrionals, sobretot aragonesos i catalans; una societat de vencedors i vençuts. Es fa, així, una aproximació a la història d’una cohabitació que es desenvolupa entre la destrucció de la societat islàmica i l’expulsió de la comunitat morisca, les conflictives relacions entre cristians i musulmans, l’elaboració de la teoria de la conspiració interior o del “moro” quinta columna de les amenaces exteriors, el bateig forçat de 1525-1526, les polítiques formalment assimiladores d’autoritats cívils i religioses i la resistència del col·lectiu “morisc”.

3. Persones i col·lectivitats

S’intenta contestar a la pregunta qui eren realment els moriscos a través de d’una aproximació a qüestions com la distribució sobre el territori, la demografia morisca, la mobilitat i la diferenciació interna de la comunitat. També als elements més caracteritzadors del col·lectiu, como són la religiositat, els costums i, sobretot, la llengua.

4. Els fruits de la terra

S’analitza ací l’economía morisca: el paper de l’aigua i el regadiu, les terres de secà, els productes de la terra, el paper de la ramaderia, l’explotació de les àrees no cultivades, l’artesania i les manufactures i les activitats comercials.

5. L’espai construït

Finalitza la mostra amb un bloc dedicat a l’ocupació de l’espai rural i urbà i l’equipament domèstic. La desaparició de les antigues alqueries musulmanes, l’equipament de l’àmbit rural, la casa urbana, l’estructura dels nuclis urbans i els cementeris formen els apartats que tanquen l’exposició.

Com poder visitar l’exposició?

Els col·legis, els instituts, les escoles d’adults i altres col·lectius, que hi estiguen interessats, han de trucar al 96 665 82 03 (de dimarts a dissabte, de 10.00 a 13.30h i de 16.30 a 20.00h; diumenges i festius de 10:30 a 13:30h). La visita té una durada màxima de 50 minuts i es pot fer en dos torns: de dimarts a divendres, de 10.00 a 11.00 h, primer torn, i de 11.00 a 12.00 h, segon torn. Aquests torns funcionaran des del dia 21 d’abril al 19 de juny de 2009. Es recomana el grup tinga un nombre màxim de 30 persones. El públic en general podrà visitar l’exposició sense necessitat de fer cap reserva prèvia.

Cal recordar que el MAHE, lloc on s’ha ubicat l’exposició, roman tancat cada dilluns. Per tant, l’exposició serà oberta al públic des del dia 7 d’abril al 30 d’agost de 2009, de dimarts a dissabte –de 10.00 a 13.30 h i de 16.30 h a 20.00 h- i diumenges i festius –de 10.30 a 13.30 h.

Bromera recorda l'expulsió dels moriscos valencians

Aquest abril es compleixen 400 anys d’un decret que va canviar la història

El 4 d’abril de 1609, el Consell d’Estat va proposar formalment la deportació completa dels moriscos, els descendents dels musulmans convertits al cristianisme, de tots els regnes de la Península Ibèrica, començant pels del Regne de València. Enguany, quan fa 400 anys d’aquest esdeveniment, Bromera publicarà dos títols per a endinsar els lectors en un període clau de la nostra història que ha determinat el nostre passat i encara marca el nostre futur: La llegenda del corsari, de Francesc Gisbert, que va guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, i l’obra de gran format Vida i final dels moriscos valencians, de Joan F. Mira.

Aquest mes d’abril, coincidint amb l’efemèride, arriba a les llibreries La llegenda del corsari, de Francesc Gisbert, publicada en la col·lecció «Esguard», de narrativa històrica juvenil. La protagonista d’aquest llibre, una jove morisca, haurà d’enfrontar-se a tot tipus d’aventures, incloses la intriga d’un assassinat misteriós, l’amenaça de la Inquisició, la persecució dels bandolers i les incursions dels corsaris de Berberia. L’acció, ambientada a la fi del segle XVI, comença en una alqueria a les valls del Comtat i ens condueix des d’Alcoi, Cocentaina i Xàtiva fins a les rutes corsàries de la Mediterrània.

D’altra banda, el prestigiós escriptor Joan Francesc Mira prepara Vida i final dels moriscos valencians, que acostarà aquest esdeveniment clau de la nostra història al gran públic. Aquest títol, que es publicarà el pròxim mes de novembre en la col·lecció «Grans Obres Bromera», serà un volum de gran format, amb una enquadernació acurada i profusament il·lustrada. En aquest llibre, Mira desmunta el mite d’un Regne de València medieval on convivien en pau i harmonia cristians, musulmans i jueus.

Així, explica com, a partir de la primera meitat del segle xiii, hi havia una població autòctona musulmana sotmesa que progressivament quedarà en posició de minoria marginada, uns pobladors nous que ocupen a poc a poc el territori fins a formar-hi una majoria cristiana, i grups urbans de jueus que sempre formaren una minoria reduïda i segregada. Després, l’expulsió dels jueus i la conversió forçada dels musulmans durant la guerra de les Germanies enceta una nova etapa, la dels musulmans valencians sota el poder d’un estat cristià, que acabaria tràgicament amb l’expulsió del 1609. Al Regne de València, aquesta mesura va comportar la desaparició de gairebé un terç de la població, la qual cosa va tenir conseqüències directes en l’agricultura i l’economia, i també en el teixit social del nostre país.

A més, en la pàgina d'inici del web de Bromera hem habilitat un espai especial dedicat a la commemoració d’aquesta fita històrica, en què trobareu altres llibres del nostre catàleg que poden servir també per a abordar el tema dels moriscos, com ara Uns papers en una capsa, de Carme Miquel (col·lecció «El Micalet Galàctic»); L’esclau del Mercadal, de Dolors Garcia i Cornellà (col·lecció «Esguard»); Allah Akbar (El morisc), de Miquel Ferrà (col·lecció «Esguard»); Diumenge de Glòria, de Vicent Ortega (col·lecció «L’Eclèctica»), i Crim de Germania, de Josep Lozano (col·leccions «L’Eclèctica» i «Els Nostres Autors»).


© Edicions Bromera 2009

L'expulsió dels moriscs

Vilaweb

Actes, congressos i exposicions commemoren els quatre-cents anys del decret de Felip III

El 2009 fa quatre-cents anys del començament de l'expulsió dels moriscs, els descendents dels musulmans que van continuar a la península Ibèrica després de l'ocupació duta a terme pels regnes cristians dels territoris on vivien des de la primeria del segle VIII. L'expulsió, culminació d'un ambient d'intolerància religiosa creixent i ja anticipada amb la dels jueus el 1492, va ser decretada el 9 d'abril de 1609 pel rei Felip III de Castella, i va afectar tant els moriscs de la corona castellana com els de la corona catalano-aragonesa, forçats a abandonar la terra de naixença i la dels avantpassats en direcció, principalment, al nord de l'Àfrica (pdf). A la corona catalano-aragonesa, l'expulsió va tenir una gran repercussió perquè els moriscs representaven el 20% de la població. A l'Aragó eren 60.000, força més que a Catalunya, poc més de 4.000. Ara, on n'hi havia més, de llarg, era al País Valencià, cap al 34% de la població (entre 117.000 i 170.000). En aquest territori, el primer on es va aplicar el decret d'expulsió, les conseqüències econòmiques van ser molt negatives i la repoblació posterior, molt lenta. Els quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscs es commemoren amb actes, congressos i exposicions a tota la península Ibèrica i el nord de l'Àfrica.

De resultes de l'expulsió, els moriscs es van establir, no sense problemes, principalment al nord de l'Àfrica (el Marroc, Tunísia, Algèria i alguns països subsaharians) i Turquia (sobretot a Istanbul). Alguns, fins i tot, van anar cap a l'Amèrica del Sud.

Actes commemoratius

Els actes es van obrir el 21 de febrer passat amb un concert a Llíria (Camp de Túria), en què van participar Miquel Gil, Botifarra, l'Orquestra Àrab de Barcelona i la secció de vent de la Unió Musical. L'acte va ser organitzat per l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, que dedicarà bona part de la programació d'enguany a commemorar 'els quatre-cents anys d'absència' de la cultura dels àrabs valencians.

Congressos

El Centre d'Estudis Locals del Vinalopó, per la seva banda, va organitzar el 27 i 28 de març a Novelda el congrés 'La comunitat morisca al Vinalopó. Quart centenari de l'expulsió (1609-2009)', amb una dotzena de ponències i rutes pel territori. I a Barcelona, aquesta setmana es tocarà un aspecte col·lateral al congrés De Fortuny al Capitán Trueno. L'imaginari sobre el món àrab i l'islam: la imatge gràfica que des d'occident s'ha donat del món àrab i, també, la revisió innovadora del mutu desconeixement entre els mons occidental i oriental, que va suscitar fets com l'expulsió dels moriscs.

Amb tot, el principal congrés d'enguany es farà el mes de maig a Tunísia, un dels indrets d'acollida dels milers de moriscs expulsats de la península Ibèrica.

Exposició a la UV

Quant a exposicions, la Universitat de València va inaugurar el 26 de febrer 'Entre terra i fe'. Il·lustra, en tres apartats, el conflicte de la comunitat morisca, de religió musulmana, amb una societat cristiana cada vegada més intolerant. Al primer, emmarcat en la primera meitat del segle XIII, ens presenta la València de l'època de la conquesta cristiana. Al segon s'enfoca la conversió forçosa al cristianisme sota pena d'expulsió. I, finalment, el tercer és dedicat a l'herència islàmica del territori valencià. L'exposició es clausurarà el 28 de juny.

Els moriscos de Catalunya

el Periódico.cat

400 ANYS D'UN DECRET QUE VA MARCAR LA HISTÒRIA D'ESPANYA

Els moriscos de Catalunya

Els musulmans no van venir només de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Els mateixos catalans el van abraçar

Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català

MIQUEL ZUERAS

ABDENNUR Prado*

El 9 d'abril del 2009 es commemoren els 400 anys del decret d'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica. Aquesta és una bona ocasió per recordar-los, ja que són els grans oblidats de la nostra història. Des de la Junta Islàmica Catalana volem demanar oficialment a la Generalitat que faci un acte d'homenatge a aquests catalans, expulsats de la seva terra per ordre de la monarquia espanyola, en nom d'una concepció patològica de l'Estat, basada en el que Jiménez Lozano ha qualificat com a "catolicisme biològic".

Abans de l'expulsió, els musulmans es van veure enfrontats a la persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la de l'enterrament segons el ritu islàmic, la de la circumcisió i la d'utilitzar determinades vestimentes. També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més a més se'ls va obligar a tallar-se els cabells d'una determinada manera i a portar el sambenito, un drap groc a la màniga que els distingia i els convertia en un blanc fàcil del fanatisme.

Les conseqüències de la desobediència no eren menys brutals: condemnes a galeres per sempre, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, robatori de nens amb la finalitat que fossin criats com a cristians (una pràctica validada per sant Joan de Ribera). Una política d'Estat que buscava l'eradicació de l'islam i la uniformitat religiosa d'Espanya. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i dels escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals. Se'ls anomena rates, se'ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a l'Espanya catòlica i, per tant, es converteixen en un problema. Es plantegen diverses solucions: l'extermini, la castració dels mascles, la deportació... Finalment, l'expulsió serà la solució final que l'Espanya del Segle d'Or va donar a la torbadora presència de tots aquells que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.

El 1610, la pràctica totalitat dels moriscos són expulsats per ordre de Felip III de Castella. És coneguda la reticència de molts nobles i de part del clergat català a l'expulsió. Les Corts de Tortosa del 1495 havien aconseguit el compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, un compromís que va ser reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona. En el moment de l'expulsió, gràcies a la mediació del bisbe de Tortosa es va aconseguir evitar la de 371 famílies de moriscos de la Ribera d'Ebre, reputats com a bons cristians.

Finalment, l'expulsió va tenir lloc. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos. Alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d'ells van anar a parar al nord de l'Àfrica, i es van instal·lar en poblacions que després van esdevenir pròsperes.

El professor Mikel de Epalza (que en pau descansi) va documentar la diàspora dels moriscos catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, a la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunísia, una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d'engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d'immigrants que es va establir a Tunis fos més compacta que la d'Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats entre els anys 1609 i 1614, mentre que a Algèria era fruit d'emigracions que s'havien anat escalonant al llarg de tot el segle XVI, amb diversos graus d'assimilació. Però la influència de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d'origen català fins i tot en països de l'Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions fetes pel filòleg valencià Robert Llorens Reig.

Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se'ls designa. En realitat, d'àrabs n'hi va haver molt pocs a la península Ibèrica. Perquè els musulmans no van venir únicament de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Van ser els mateixos catalans, andalusos o castellans els que van decidir abraçar l'islam. L'historiador andalusí Al-Udhri va deixar escrit que al segle XI no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur que sigui descendent d'àrabs", i això que la població era majoritàriament musulmana. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. L'àrab va ser la llengua culta i, per tant, la llengua dels documents que ens han arribat. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la seva vida quotidiana. En el moment de l'expulsió dels moriscos catalans, la immensa majoria d'ells ni tan sols entenien l'àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.

* President de la Junta Islàmica Catalana

Els moriscos del Marroc

Memòria del genocidi de l’islam a Catalunya

http://abdennurprado.wordpress.com/2009/01/26/memoria-del-genocidi-de-lislam-a-catalunya/

[Fragment del llibre 'El retorn a l'islam a Catalunya', d'Abdennur Prado]

Persecució i destrucció de la memòria

(…) Els moriscs eren considerats com una quinta columna per una part de l’opinió pública, vinculada al centralisme castellà i les seves pretensions d’uniformització sota el paradigma religiós i biològic del “cristiano viejo”. No pensaven igual els senyors d’Aragó, València i Catalunya, que veien en els moriscs una mà d’obra qualificada, indispensable pel funcionament del sistema productiu. És coneguda la resistència dels nobles catalans a deixar marxar els moriscos, i a les mesures de conversió forçada. Ferran va jurar davant les Corts de Tortosa de 1495 el no expulsar i respectar els moriscos d’Aragó. Aquest jurament el va repetir Carles el 1518, però el Papa Climent VII el va dispensar d’acomplir aquest jurament, i els tribunals de la Inquisició van intensificar la seva obra de persecució.

Existeix doncs tota una història de convivència entre musulmans i cristians sota el domini cristià, una història especialment viscuda a la Catalunya Nova. A Lleida existia una moreria al segle xv, amb mesquita pròpia, dedicada bàsicament a l’artesania i els oficis. Però també existeix una historia de persecucions, d’intolerància no només institucional (inquisició), sinó de fanatisme popular.

La qüestió dels distintius ens ajuda a comprendre quin va ser el destí de l’islam dintre de la Catalunya cristiana dels segles xii-xv. Ja el Concili Laterà de 1215 demanà als reis cristians d’imposar una diferenciació en el vestit als musulmans que visquessin amb cristians. L’objectiu d’aquests distintius era evitar el contagi i la concupiscència dels libidinosos sarraïns[3]. Segons Maria Teresa Ferrer i Mallol, foren els Costums de Tortosa (recopilats entre 1272-1279) els primers que establiren l’obligació que “els sarraïns” portessin els cabells tallats en rodó i la barba llarga i, per vestir, l’aljuba o l’almeixia, una mena de túniques llargues. Pel que fa a les dones, havien de portar l’anomenada aldifara, una mena de mantell que es posaven sobre els seus vestits. Aquesta necessitat de distintius posa en evidència que a simple vista no hi havia res que distingís els cristians i els musulmans.

El 1293 el bisbe de Lleida es queixà al rei pel fet que els musulmans de Lleida no es distingien dels cristians: ni pel vestit, ni per les faccions, ni per l’aspecte en general, la qual cosa facilitava la barreja. Jaume II ordenà al batlle que obligués als musulmans a portar els cabells llargs sense garseta. Per tal d’unificar criteris, les Corts intervingueren i van imposar tant a Catalunya com a Aragó el pentinat dels cabells tallats en rodó. La pena per no complir aquesta normativa era de deu assots en públic, que podia ser substituïda per cinc sous. Més endavant, les Corts generals de Montsó, reunides per Joan I al 1390, van aprovar uns capítols que obligaven els sarraïns catalans a portar al braç dret del vestit i ben visible, una cinta groga de mig pam de llarg. Els infractors d’aquesta disposició havien d’ésser castigats amb trenta assots i un matí al costell, o bé una multa de cent sous[4].

A principis del segle xvi, la població musulmana es veu obligada a convertir-se al cristianisme. En aquest moment al Regne de València hi havia uns 34.000 focs moriscos (34% de la població valenciana), al regne d’Aragó hi havia uns 14.109 focs (20% de la població), concentrats principalment a la ribera de l’Ebre. Al Principat, es concentraven a les vores del riu Ebre i la part inferior del Segre. Vivien en general en condicions dures, però també n’hi havia de rics. S’ha de tenir en compte els milers d’esclaus que vivien en la Catalunya nord, i que mai són comptats en els censos. S’ha calculat que només a Barcelona l’any 1424 hi havia uns 1669 esclaus, la majoria provinents del nord d’Àfrica, de l’Àfrica negra i fins i tots de Turquia. La majoria eren (per lo menys d’origen) musulmans.

Amb la conversió forçada s’inicia una època de persecucions, potser el període més fosc de la nostra història. En domini castellà i la ideologia castissa són els nuclis vertebradors d’una política que vol destruir la diversitat de la Península, amb l’expulsió dels jueus, la conversió forçada dels musulmans, els estatuts de neteja de sang, els “autos de fe”, la inquisició… una ideologia totalitària basada en la uniformització religiosa de la qual encara paguem les conseqüències. Aquesta política castissa va afectar també Catalunya, encara que amb intensitats diferents segons les zones.

A l’hora de referir-nos a la situació jurídica actual de les minories religioses a Espanya, hem de ser conscients que venim d’una llarga història de prohibicions, de negacions de drets i de destrucció de patrimoni. Els musulmans d’al-Andalus es van veure enfrontats a una persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, al tancament de mesquites, la crema de llibres islàmics, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la prohibició de l’enterrament segons el ritus islàmic, la prohibició de la circumcisió, la prohibició de vestimentes pròpies, inclosa la prohibició del hiyab, episodi que alguns volen reeditar i que ha quedat en la consciència col·lectiva com el símbol extern d’una religió enemiga. Fins i tot la prohibició dels banys, ja que es considerava que banyar-se era un costum musulmà, relacionat amb la sensualitat, i que no feia per un bon cristià (Eiximenis i Bernat Metge es fan ressò d’aquestes opinions). També les prohibicions de desplaçar-se sense permís i de portar armes, a més de la obligació de portar el “sambenito”, un drap groc que els distingia i feia fàcil blanc del fanatisme[5].

Les conseqüències de la desobediència a aquesta situació no era menys brutal. Condemnes a galeres de per vida, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, deportacions massives, robatori de nens amb l’únic objecte que fossin criats com a cristians. Tota una política que buscava l’eradicació de l’islam i la uniformitat religiosa del país. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals, se’ls anomena rates, se’ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a la Espanya catòlica, i per tant es converteixen en un problema i no en éssers humans[6]. Es plantegen diverses opcions: extermini, castració dels mascles, deportació… Finalment l’expulsió serà la “solució final” que el catolicisme espanyol va donar a la torbadora presència d’aquells que no acceptaven la seva doctrina i que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.

L’expulsió dels catalans musulmans per ordre de la monarquia espanyola

(…) L’any 1610 la pràctica totalitat dels seus descendents són expulsats per ordre de Felipe II (III de Castella). Els moriscs catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscs d’aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscs de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscs catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d’ells van anar a parar al nord d’Àfrica, instal·lant-se en poblacions que després van esdevenir pròsperes.

Els moriscos van embarcar al port dels Alfacs. El professor Mikel de Epalza ha documentat la diàspora dels moriscs catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de la Corona de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, en la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunis (segurament una minoria de rics), una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d’engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d’immigrants de Tunis fora més compacta que la d’Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats de 1609-1614, mentre que a Algèria era fruit d’emigracions que s’havien escalonat al llarg de tot el segle xvi i principis del xvii, amb divers graus d’assimilació[9]. Però l’influx de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d’origen català fins i tot a països de l’Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions del filòleg valencià Robert Llorens Reig.

Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se’ls designa. Com hem assenyalat, en realitat àrabs va haver-n’hi molt pocs en la Península Ibèrica. Els musulmans no van venir de fora, ni l’islam va ser una religió imposada per les armes. Van ser els propis catalans, andalusos o castellans qui van abraçar l’islam. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. No ho va ser en el Magreb, on la majoria de la població seguia parlant la llengua amazigha fins a principis del segle XX. L’historiador andalusí al-‘Udhrî (m. 1085) va deixar escrit que en el segle XI no havia a Osca “ni un sol àrab pur que sigui descendent d’àrabs”, i això que la població era majoritàriament musulmana[10].

En la Catalunya musulmana, l’àrab era la llengua culta, que permetia connectar-se amb tot un món de coneixements i institucions d’ensenyament d’al-Andalus fins a la Índia. El coneixement de l’àrab era indispensable per a un estudiant de ciències en el segle x. Tota la literatura especialitzada del moment en medicina, física, matemàtiques, navegació o astrologia, estava escrita en àrab. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó catalans que parlaven majoritàriament català en la seva vida quotidiana. En el moment de l’expulsió dels moriscs, en any 1609, la immensa majoria d’ells ni tan solament entenien l’àrab[11]. Eren musulmans catalans i parlaven català.

Segons la història oficial, la totalitat dels musulmans catalans van haver de fugir o convertir-se, donant-se per acabada la seva presència en el segle xvii. També podem argumentar que l’islam mai ha deixat de ser practicat en la nostra terra, ja que molts dels musulmans catalans que van decidir convertir-se públicament al cristianisme ho van fer per a no haver de marxar, però en realitat van seguir practicant l’islam en secret. Crec que si es produís una situació similar jo faria el mateix. On sinó marxarem els musulmans catalans? Res ens pot arrencar de la nostra terra, on esperem sigui sepultat el nostre cos. Podem imaginar l’angoixa d’aquests musulmans catalans, davant el fanatisme religiós que va caracteritzar la creació d’Espanya.

Fa pocs anys, en les poblacions lleidatanes de Seròs i Aitona es van trobar exemplars de L’Alcorà i altra literatura religiosa islàmica, descobertes en masies quan eren objecte de reformes. Segurament en molts llocs de Catalunya segueixen existint exemplars de L’Alcorà, escrits en català aljamiat, guardats com un tresor pels seus propietaris, musulmans catalans que van haver d’amagar les seves conviccions religioses, viure una situació de clandestinitat i terror constants a causa de la imposició d’un model de societat monolítica i refractària a la pluralitat, que va decretar la comunió obligatòria, va assassinar i va expulsar a milers de persones perquè avui dia alguns puguin afirmar que Catalunya és terra cristiana, o que les arrels culturals d’Europa són únicament cristianes.

La justificació del genocidi

(…) Lluny de produir-se aquesta recuperació, ens trobem fins i tot amb la repetició obscena dels arguments dels genocides. Aquesta justificació de la persecució i de l’expulsió, consistent en donar per vàlids els arguments dels promotors, arriba als nostres dies, i és perpetuada fins i tot per historiadors seriosos: “La compacta massa morisca valenciana, la més perillosa no solament pel nombre sinó també per la seva inassimilació i desconeixement dels parlars romànics, constituïa un perill constant i latent” [14].

Aquests arguments (que no descripció dels fets) són merament ideològics i es repeteixen a l’entrada sobre “Els moriscs als Països Catalans”, de l’Enciclopèdia Catalana:

Constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena puixança a la segona meitat del s. xvi, i, al nord, amb els hugonots; religiosament resistents, la inquisició féu al llarg del segle diverses temptatives per intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. (…) El fracàs en els intents d’assimilació feren inclinar finalment l’arquebisbe de València, Juan de Ribera, cap a la liquidació dràstica del problema morisc, per mitjà de l’expulsió.

Aquest fragment reafirma tots els mites de l’etnicisme espanyolista. En primer lloc, el mite que els moriscs eren un perill, una minoria no assimilable i religiosament resistent, i que això va propiciar l’expulsió. Aquest mite ja ha estat contestat per diferents estudiosos. Els moriscos només es van revoltar contra el poder real en el moment en què van sofrir persecucions i la prohibició violenta de la seva religió. Totes les revoltes conegudes són la conseqüència de successos esfereïdors, com autos de fe en els quals eren cremats homes i dones per demostrar-se que encara eren musulmans, o de les successives prohibicions a que es van veure sotmesos. Però en condicions de respecte (podríem dir que en condicions de normalitat), en línees generals els moriscos convivien perfectament amb els cristians, encara que van ser obligats a viure en barris separats. I recalco que van ser obligats. De fet, en el cas d’Aragó amb prou feines si es distingien dels cristians, tal i com diu el poeta Lupercio Leandro de Argensola l’any 1604: “Hay en Aragón muchos moriscos, aunque en hábito y en lengua no se diferencian de los otros hombres”. I en els processos inquisitorials es mostra que els moriscos encausats parlen tots aragonès o castellà [15].

(…) El text citat de l’Enciclopèdia Catalana reflectir-se també el “mite de la gran conspiració morisca” [17] i els seus pactes secrets amb els otomans, els barbarescos o els hugonots en contra de l’Espanya catòlica. Aquest mite constitueix un antecedent hispànic del “mite de la conspiració jueva” per destruir la cristiandat. A principis del segle xxi, el mite es manifesta com a “mite d’Eurabia”, la nova conspiració islàmica per conquerir Europa, de la qual suposo que aquest llibre forma part: tota crítica a l’essencialisme nacional-catòlic és vist com una traïció a la pàtria, i en terres catalanes també tenim quinta columnistes del casticisme, hàbilment disfressats de demòcratocristians, i ben disposats a fer d’inquisidors.

Finalment, el fragment ens diu que Sant Joan de Ribera (canonitzat per Juan XXIII l’any 1960) es va veure forçat a recomanar l’expulsió dels moriscs, i això per culpa de la iniquitat dels propis moriscs. El que la Enciclopèdia Catalana no ens diu (ni en aquesta entrada ni en la dedicada a Joan de Ribera) es que aquest Sant baró va escriure un memorial al Rei en el qual diu que degollar a tots els moriscs seria lícit, encara que no recomanable perquè generaria llàstima, i va instigar el rapte dels nens als moriscs expulsats, per tal de poder-los educar com a cristians…

El que volem destacar és que la visió transmesa per l’Enciclopèdia Catalana de l’expulsió dels moriscs es limita a reproduir els arguments dels perpetradors del genocidi [18]. El motiu real de la expulsió va ser la implantació a la Península Ibèrica d’una ideologia que propugnava la uniformització racial, cultural i religiosa de la societat, fins a l’extermini de les minories. Com si no hi hagués una altra alternativa entre l’evangelització i l’expulsió, o com si el fet de que fossin musulmans i no acceptessin el trinitarisme o l’encarnació fos realment “un problema”, quan de fet no ho és més que per una mentalitat castissa, que ha fet de la uniformitat religiosa un objectiu. Resulta del tot evident que els autors que justifiquen i fins i tot aplaudeixen l’expulsió no s’adonen de les implicacions d’aquesta justificació.

L’antropòloga belga Christiane Stallaert ha assenyalat amb sorpresa la anomalia que representa el fet de que els historiadors a Espanya segueixin donant com a vàlids els arguments dels genocides, i senyala la diferència abismal entre la historiografia alemanya i la espanyola:

El acercamiento entre el caso español y el alemán nos permite sacar a la luz ciertos razonamientos dudosos que siguen caracterizando hasta hoy a la historiografía. El carácter extremo y relativamente reciente del caso alemán ayuda mucho a discernir las debilidades de algunas argumentaciones historiográficas españolas. Nadie pone en tela de juicio el que fuera la obsesión racial de la cosmovisión nazi la que condujo al Holocausto. A ningún historiador del nazismo se le ocurriría, sin embargo, intentar racionalizar el Holocausto examinando si en efecto los nazis tenían razón, dentro del contexto de la época, al considerar a los judíos como racialmente distintos y que, siempre teniendo en cuenta la cosmovisión nazi, el mayor braquicefalismo o dolicocefalismo de la «raza judía» justificaba la existencia de los campos de exterminio. Resulta obvio que tal planteamiento nos parece censurable, tanto desde un punto de vista científico como ético. Cuando se trata de la Inquisición no sentimos los mismos escrúpulos ni solemos tener el juicio tan claro. A nadie le choca el hecho de que, a la hora de buscar una justificación histórica para la creación del tribunal inquisitorial, los historiadores se sigan preguntando hasta qué punto los conversos eran cristianos convencidos y practicantes o, al contrario, falsos convertidos y enemigos de la fe y, por ende, elementos alógenos que amenazaban la pureza de la nación. La derrota militar y el descubrimiento del anus mundi donde se practicó el genocidio industrializado y burocratizado del Holocausto condujeron a la condena universal de la cosmovisión nazi (excepción hecha de algunos nostálgicos al fin y al cabo considerados marginales y combatidos desde la corriente hegemónica). En el caso español, sin embargo, no ha existido tal ruptura general. La lenta agonía del propio tribunal inquisitorial prefiguró la aún más lenta y dolorosa agonía de la peculiar cosmovisión que lo arropaba. Cuatro guerras intestinas en torno a la cuestión de la identidad nacional y una dictadura de cuarenta años impregnada de nacionalcatolicismo no han bastado para desterrar de una vez por todas los ecos de la cosmovisión casticista en el planteamiento de la historiografía española[19].

Segons Stallaert, el motiu de la diferència d’actitud entre els historiadors de la Espanya Inquisitorial i de la Alemanya nazi és a causa que el nazisme va perdre i per tant els historiadors nazis van deixar d’escriure la història des de la perspectiva racial, mentre que a Espanya van guanyar els casticistes, fins al punt de que la Inquisició va desaparèixer per inèrcia, per pur esgotament, i amb la certesa d’haver netejat Espanya de les impureses musulmanes i jueves. I els historiadors moltes vegades han seguit repetint (potser per inèrcia, potser per participar d’una mentalitat etnicista) la narració dels fets construïda des de la perspectiva del poder.

Aquestes consideracions són en molts sentits aplicables a la historiografia catalana. Molts historiadors catalans han repetit i segueixen repetint els arguments dels inquisidors, i poques vegades destaquen que la ideologia que va conduir a la expulsió de jueus i musulmans va ser la mateixa que va conduir a la repressió de la cultura catalana: el castissisme o “catolicisme biològic” [20], la idea d’una puresa ètnica que barreja allò catòlic amb allò castellà, com a centre de l’Espanya eterna, una ideologia que vincula l’espanyolitat amb la puresa de la sang del “cristiano viejo’.

Tots tenim consciència que el motiu de l’extermini dels jueus per part de la Alemanya nazi va ser el racisme propi de la ideologia nazi, i no el fet que els jueus “constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu”. Els jueus alemanys només són considerats com un perill i una minoria no assimilable des del punt de vista del nazisme, però no per part de l’acadèmia. De la mateixa manera que no seria acceptable que l’Enciclopèdia Catalana reproduís els arguments del nazis a l’hora d’explicar el genocidi dels jueus, no és acceptable que reprodueixi els arguments dels genocides espanyols a l’hora de justificar l’expulsió dels moriscs.

Per desgràcia es tracta d’una pràctica comuna. Fins i tot un intel·lectual de la talla del Joan Fuster va escriure que “no hi ha dubte que, des del nostre angle ‑de valencians actuals‑, l’expulsió fou una sort” [21]. Val la pena citar el comentari que fa al respecte Josep Maria Perceval: “Sempre hi ha menys culpa en l’assassí concret d’un pogrom, el botxí d’un camp de concentració o el participant borratxo d’una nit de violència interètnica, que en la freda ment que decideix en un paper i justifica racionalment l’eliminació total.”

Però no tot en la nostra historiografia és tan sinistre. En contrast amb l’opinió despietada d’en Joan Fuster, Ferran Soldevila escriu: “Amb l’expulsió [dels moriscs] es tallava de soca i arrel un problema, creat en gran part pel fanatisme hispànic (…) No eren solament els perills de l’expulsió des del punt de vista de l’economia del país… Era també la iniquitat que representava, àdhuc deixant a part les atrocitats que foren comeses amb els expulsats” [22]. I fins i tot li retreu a Joan de Ribera el seu comportament, que qualifica de cruel i poc pietós.

Arribat a aquest punt, es fa necessari preguntar-nos si és apropiat qualificar el que va succeir amb els musulmans andalusins (inclosos els catalans) de “genocidi”. Si tenim en compte la definició de genocidi establerta per la Convenció per la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, aprovada per la Assemblea General de les Nacions Unides al 1948, ningú posarà en dubte que el succeït a la Península Ibèrica amb jueus i musulmans encaixa perfectament en aquesta definició:

S’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal.

a) Matança de membres del grup;

b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup;

c) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial;

d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;

i) Trasllat per força de nens del grup a altre grup.

Tots i cada un d’aquests punts es va produir en l’Espanya inquisitorial. La Convenció inclou el concepte d’”intencionalitat’, fàcilment demostrable en el cas dels jueus i els musulmans, no només en relació a l’expulsió, sinó en tot el procés de persecució iniciat a principis del segle xvi. Els documents de la monarquia hispànica i de les autoritats eclesiàstiques estableixen amb claredat meridiana que l’objectiu de les polítiques aplicades als musulmans tenien com a objecte la seva destrucció com a grup diferenciat. De fet, la uniformització religiosa de la societat va ser el projecte polític que caracteritzà a Espanya durant segles.

(…) Segons Christiane Stallaert, el paper de la religió en l’Espanya inquisitorial és el mateix paper que jugava la raça en l’Alemanya nazi. Ambdues societats comparteixen la mateixa obsessió per assolir una societat homogènia en termes de fidelitat a una idea de “raça”. En el cas d’Espanya, no hem d’entendre la paraula en termes biològics, propis de les teories racials del segle xix. Més aviat es tracta d’una barreja entre el concepte ètnic i el religiós, concretat en la figura del “cristià vell”. La puresa de la fe es mesura en termes de puresa de la sang.

Per tancar aquest debat, l’historiador L.P. Harvey ha mostrat recentment que la paraula “raça” (l’espanyol raza) va aparèixer per primera vegada a Espanya:

I sigui on sigui utilitzada en el món actual és al seu origen un hispanisme. No es només en la terminologia nazi i feixista que pot tenir una connotació positiva (com posa de manifest l’expressió francesa ‘chien de race’, un gos amb pedigrí). Però a l’Espanya de la Alta Edat Mitjana, on va començar, sens dubte comportava una càrrega negativa. Servia inicialment per a designar un defecte o taca en un teixit, de manera que un teixit “sense raça” era lògicament més valuós, com ho eren els éssers humans “sense raça de jueus o de moros” ^[24].

El professor Josep Fontana comenta sobre aquesta troballa, que posa punt i final a la discussió i clarifica la connexió dels estatuts de neteja de sang amb el nazisme:

“No deixa de ser lògic que fos en “la terra de les tres cultures” on sorgissin els grans conflictes de convivència per motius racials. L’expulsió dels jueus no va ser motivada per raons de religió —Netanyahu ha provat que molts dels expulsats eren cristians sincers— sinó per la seva raça. Ho reconeixia en 1940 el General Franco al reivindicar la política dels Reis Catòlics i comparar-la amb la dels nazis en aquells anys, dient: “¿Y qué [fue] la expulsión de los judíos más que un acto racista como los de hoy por la perturbación creada para el logro de la Unidad por una raza extraña?”. A aquesta primera expulsió va seguir un segle llarg d’odi racial contra els moriscs, del que ens queden textos que recorden als de la pitjor islamofobia actual (…). Expulsats també els moriscs, la societat espanyola va viure durant més de dos segles obsessionada per la por de que hagués quedat en ella rastre de “raça” de moros o jueus, fins al punt que encara en el reglament de 1824 s’exigiria a qui optessin a ocupar l’ofici de mestre de primeres lletres la presentació d’un certificat de “neteja de sang”, que, com el seu propi nom indica, no era un esbrinament sobre la religiositat dels avantpassats, sinó sobre la seva raça”. [25]

El General Franco no tenia cap dificultat per veure la relació entre l’Alemanya nazi i l’Espanya Inquisitorial, ja que ell mateix estava impregnat d’aquesta ideologia. I el professor Fontana, amb la seva clarividència habitual, afegeix un nou paral·lelisme: el que podem traçar entre els discursos inquisitorials i la nova islamofòbia. Encara que les comparacions poden ser odioses, el passat ens connecta de forma inexorable amb el present. Un present que comença just on acaba aquest petit record i homenatge a la història de la Catalunya musulmana.

Epíleg

L’Article 54 de l’Estatut d’Autonomia, dedicat a la Memòria Històrica, ens ofereix el millor marc per justificar la rehabilitació de la memòria oblidada de l’islam català per part de la Generalitat de Catalunya:

1. La Generalitat i els altres poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques. Amb aquesta finalitat, han d’adoptar les iniciatives institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya.
2. La Generalitat ha de vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència.

---

[3] F.A. Roca Traver, Un siglo de vida mudéjar en la Valencia Medieval (1238-1338), p.160.

[4] Maria Teresa Ferrer i Mallol, Els sarraïns a la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV. Segregació i discriminació. Consell Superior d’Investigacions Científiques, Barcelona 1987, p.41-60.

[5] Domínguez Ortiz y Vincent Vernat: Historia de los moriscos, Ed. Revista de Occidente, pp.20-24 y 99-107. Ahmed Thomson y M.Ata ur-Rahim, Historia del genocidio de los Musulmanes, Cristianos Unitarios y Judíos en España. (Centro de Documentación y Publicaciones de Junta Islámica, 1993).

[6] Sobre la deshumanització dels moriscos, veure: José María Perceval: “Todos son uno”. Arquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII (Instituto de Estudios Almerienses, 1997).

[9] Míkel de Epalza: Los moriscos antes y después de la expulsión (ed. Mapfre, Madrid 1994); Moriscos y Andalusíes en Túnez en el siglo XVII (Al-Andalus, Madrid, XXXIV, 1969, pp. 247-327); Papel político de los moriscos en el nacimiento de la Argelia moderna en tiempos de Carlos V (Congreso Internacional, Alicante 20-25 de noviembre de 2000).

[10] Kitab tarsi al-ajbar. Citat per la professora Dolors Bramon.

[11] Carmel Biarnés i Antoni Virgili:‘Conquesta, colonització i feudalització de Tortosa - segle XII’

[14] Història dels Països Catalans, dels orígens a 1714. Coordinada per Antoni Balcells. Volum II, obra de Josep Maria Salrach i Eulàlia Duran, 1981, ed. Edhasa, p.1083.

[15] Gregorio Colás Latorre: Los moriscos aragoneses. Sharq al-Andalus 12, p.154.

[17] Francisco Márquez Villanueva: El mito de la gran conspiración morisca. (Actes du II Symposium International du CIEM sur religion, identité et sources documentaires sur les morisques anda lous, Tunis, Institut SupÉrieur de Documentation, 1984, 2, 267-284).

[18] Ricardo Garcia Cárcel repasa críticament aquests arguments a la Historia de España. Siglos XVI y XVII, ed. Cátedra 2003, pp.269-272.

[19] ‘Ni una gota de sangre impura. La España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara’ (Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, Barcelona 2006).

[20] Expressió emprada per Jiménez Lozano. 1966, p.59.

[21] Joan Fuster, Nosaltres els valencians, p. 79. Citat a “Todos son uno”. Arquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII, de José María Perceval, Almería. Instituto de Estudios Almerienses, 1997.

[22] Per veure altres comentaris d’en Ferran Soldevila sobre els moriscos: Historia de Catalunya, ed. Alpha, Barcelona 1962. Volum II, pp. 927-929 y 956-961.

[24] L. P. Harvey, Muslims in Spain, 1500 to 1614, Chicago University Press, 2005, p.7.

[25] Josep Fontana, article publicat a la Revista Tiempo: http://www.tiempodehoy.com/default.asp?idpublicacio_PK=50&idioma=CAS&idnoticia_PK=45075&idseccio_PK=630&h=070921

Un gran concert commemora a Llíria l'expulsió dels moriscos

Vilaweb

Miquel Gil, Botifarra, l'Orquestra Àrab de Barcelona i la secció de vent de la Unió Musical col·laboren en un espectacle únic

Amb el teatre de la Unió Musical de Llíria ple de gom a gom un gran concert va servir anit per a commemorar els quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscos. Miquel Gil i l'Orquestra Àrab de Barcelona van fer de conductors d'un espectacle en el qual van participar també Pep Gimeno 'Botifarra' i la secció de vent de la Unió. La barreja dels cants valencians i la música andalusí va convertir l'espectacle en una festa, amb el teatre ballant dempeus.

L'acte era organitzat per l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria que està dedicant bona part de la seva programació d'enguany a commemorar els 400 'anys d'absència' de la cultura dels àrabs valencians.