Dolors Bramon reivindica l’obra del geògraf àrab al-Idrīsī sobre el territori català

21/11/2012

Dolors Bramon reivindica l’obra del geògraf àrab al-Idrīsī sobre el territori català

«Reivindicació catalana del geògraf al-Idrīsī» és el títol del discurs de recepció que Dolors Bramon va pronunciar com a membre numerària de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC el passat 20 de novembre. En la seva intervenció, Bramon va voler corregir la «suposada imprecisió» dels treballs del geògraf àrab medieval al-Idrīsī sobre les terres actualment catalanes —ja que molts estudiosos assenyalen que no és gens precís en la descripció de les terres situades immediatament al sud dels Pirineus—, i va presentar les novetats referides a Catalunya que aporta l’estudi de la seva obra geogràfica.

Al-Idrīsī, nascut probablement a Ceuta a final del segle XI i mort probablement a Sicília l’any 1164 o 1165, sembla que mai no va trepitjar el territori actualment català. Tot i això, Dolors Bramon destaca que «l’estudi dels seus textos en dóna dades innovadores i interessants»: assabenta de l’existència de fortaleses sobre les quals no es tenia cap notícia documental en altres fonts escrites, siguin àrabs, llatines o catalanes; mostra la vigència de la ruta existent entre Tortosa, Lleida i Fraga; posa de manifest la xarxa viària existent entre les diverses fortaleses, i informa, entre d’altres aspectes, de l’ús medieval dels ports de les Sorres, d’Adarró i de Tarragona.

Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és doctora en filosofia i lletres (Secció de Filologia Semítica) i en història medieval per la Universitat de Barcelona, de la qual és professora titular a la Secció d’Estudis Àrabs i Islàmics del Departament de Filologia Semítica. Ha publicat nombrosos articles i alguns llibres, com Contra moros i jueus. Formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià, guardonat amb el Premi Joan Fuster en els Premis Octubre del 1981. És autora també de la major part d’articles relacionats amb el món semític de la Gran enciclopèdia catalana.
 
http://www.iec.cat/mobil/noticia.asp?noticia=663

Bibliografia - Abdennur Prado - El retorn de l'islam a Catalunya

El retorn de l’islam a Catalunya es planteja com una anàlisi transversal i interdisciplinària sobre les relacions entre història, drets religiosos i catalanitat, dins de la Catalunya del segle XXI. El llibre examina la situació de les comunitats islàmiques, caracteritzada a grans trets per la precarietat social, l’incompliment de drets religiosos, la desigualtat jurídica respecte del cristianisme, la islamofòbia, la fragmentació i les rivalitats ideològiques, l’avanç del fonamentalisme i les ingerències estrangeres. Davant d’aquesta panoràmica, Abdennur Prado defensa la necessitat de recuperar la memòria històrica de l’islam català i de basar-se en els moviments progressistes dins de l’islam, i fa una crítica esfereïdora de la gestió religiosa de la Generalitat de Catalunya. Un assaig provocador, escrit amb la voluntat de transformar una situació que condueix inexorablement a una fractura social dins de la nostra societat.

EL RETORN DE L’ISLAM A CATALUNYA
Abdennur Prado

Primera edició: novembre del 2008
Llibres de l'Índex
Descoberta
ISBN: 978-84-96563-68-1
Págs 268

Preu: €18,00

Molt interessant i provocatiu l'anàlisi que fa Prado de la visió de la historiografia catalana, especialment la del segle XIX i XX, sobre l'islam i les seues relacions amb la identitat de Catalunya.

Els moriscos de Catalunya

el Periódico.cat

400 ANYS D'UN DECRET QUE VA MARCAR LA HISTÒRIA D'ESPANYA

Els moriscos de Catalunya

Els musulmans no van venir només de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Els mateixos catalans el van abraçar

Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català

MIQUEL ZUERAS

ABDENNUR Prado*

El 9 d'abril del 2009 es commemoren els 400 anys del decret d'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica. Aquesta és una bona ocasió per recordar-los, ja que són els grans oblidats de la nostra història. Des de la Junta Islàmica Catalana volem demanar oficialment a la Generalitat que faci un acte d'homenatge a aquests catalans, expulsats de la seva terra per ordre de la monarquia espanyola, en nom d'una concepció patològica de l'Estat, basada en el que Jiménez Lozano ha qualificat com a "catolicisme biològic".

Abans de l'expulsió, els musulmans es van veure enfrontats a la persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la de l'enterrament segons el ritu islàmic, la de la circumcisió i la d'utilitzar determinades vestimentes. També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més a més se'ls va obligar a tallar-se els cabells d'una determinada manera i a portar el sambenito, un drap groc a la màniga que els distingia i els convertia en un blanc fàcil del fanatisme.

Les conseqüències de la desobediència no eren menys brutals: condemnes a galeres per sempre, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, robatori de nens amb la finalitat que fossin criats com a cristians (una pràctica validada per sant Joan de Ribera). Una política d'Estat que buscava l'eradicació de l'islam i la uniformitat religiosa d'Espanya. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i dels escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals. Se'ls anomena rates, se'ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a l'Espanya catòlica i, per tant, es converteixen en un problema. Es plantegen diverses solucions: l'extermini, la castració dels mascles, la deportació... Finalment, l'expulsió serà la solució final que l'Espanya del Segle d'Or va donar a la torbadora presència de tots aquells que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.

El 1610, la pràctica totalitat dels moriscos són expulsats per ordre de Felip III de Castella. És coneguda la reticència de molts nobles i de part del clergat català a l'expulsió. Les Corts de Tortosa del 1495 havien aconseguit el compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, un compromís que va ser reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona. En el moment de l'expulsió, gràcies a la mediació del bisbe de Tortosa es va aconseguir evitar la de 371 famílies de moriscos de la Ribera d'Ebre, reputats com a bons cristians.

Finalment, l'expulsió va tenir lloc. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos. Alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d'ells van anar a parar al nord de l'Àfrica, i es van instal·lar en poblacions que després van esdevenir pròsperes.

El professor Mikel de Epalza (que en pau descansi) va documentar la diàspora dels moriscos catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, a la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunísia, una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d'engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d'immigrants que es va establir a Tunis fos més compacta que la d'Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats entre els anys 1609 i 1614, mentre que a Algèria era fruit d'emigracions que s'havien anat escalonant al llarg de tot el segle XVI, amb diversos graus d'assimilació. Però la influència de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d'origen català fins i tot en països de l'Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions fetes pel filòleg valencià Robert Llorens Reig.

Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se'ls designa. En realitat, d'àrabs n'hi va haver molt pocs a la península Ibèrica. Perquè els musulmans no van venir únicament de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Van ser els mateixos catalans, andalusos o castellans els que van decidir abraçar l'islam. L'historiador andalusí Al-Udhri va deixar escrit que al segle XI no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur que sigui descendent d'àrabs", i això que la població era majoritàriament musulmana. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. L'àrab va ser la llengua culta i, per tant, la llengua dels documents que ens han arribat. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la seva vida quotidiana. En el moment de l'expulsió dels moriscos catalans, la immensa majoria d'ells ni tan sols entenien l'àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.

* President de la Junta Islàmica Catalana

Memòria del genocidi de l’islam a Catalunya

http://abdennurprado.wordpress.com/2009/01/26/memoria-del-genocidi-de-lislam-a-catalunya/

[Fragment del llibre 'El retorn a l'islam a Catalunya', d'Abdennur Prado]

Persecució i destrucció de la memòria

(…) Els moriscs eren considerats com una quinta columna per una part de l’opinió pública, vinculada al centralisme castellà i les seves pretensions d’uniformització sota el paradigma religiós i biològic del “cristiano viejo”. No pensaven igual els senyors d’Aragó, València i Catalunya, que veien en els moriscs una mà d’obra qualificada, indispensable pel funcionament del sistema productiu. És coneguda la resistència dels nobles catalans a deixar marxar els moriscos, i a les mesures de conversió forçada. Ferran va jurar davant les Corts de Tortosa de 1495 el no expulsar i respectar els moriscos d’Aragó. Aquest jurament el va repetir Carles el 1518, però el Papa Climent VII el va dispensar d’acomplir aquest jurament, i els tribunals de la Inquisició van intensificar la seva obra de persecució.

Existeix doncs tota una història de convivència entre musulmans i cristians sota el domini cristià, una història especialment viscuda a la Catalunya Nova. A Lleida existia una moreria al segle xv, amb mesquita pròpia, dedicada bàsicament a l’artesania i els oficis. Però també existeix una historia de persecucions, d’intolerància no només institucional (inquisició), sinó de fanatisme popular.

La qüestió dels distintius ens ajuda a comprendre quin va ser el destí de l’islam dintre de la Catalunya cristiana dels segles xii-xv. Ja el Concili Laterà de 1215 demanà als reis cristians d’imposar una diferenciació en el vestit als musulmans que visquessin amb cristians. L’objectiu d’aquests distintius era evitar el contagi i la concupiscència dels libidinosos sarraïns[3]. Segons Maria Teresa Ferrer i Mallol, foren els Costums de Tortosa (recopilats entre 1272-1279) els primers que establiren l’obligació que “els sarraïns” portessin els cabells tallats en rodó i la barba llarga i, per vestir, l’aljuba o l’almeixia, una mena de túniques llargues. Pel que fa a les dones, havien de portar l’anomenada aldifara, una mena de mantell que es posaven sobre els seus vestits. Aquesta necessitat de distintius posa en evidència que a simple vista no hi havia res que distingís els cristians i els musulmans.

El 1293 el bisbe de Lleida es queixà al rei pel fet que els musulmans de Lleida no es distingien dels cristians: ni pel vestit, ni per les faccions, ni per l’aspecte en general, la qual cosa facilitava la barreja. Jaume II ordenà al batlle que obligués als musulmans a portar els cabells llargs sense garseta. Per tal d’unificar criteris, les Corts intervingueren i van imposar tant a Catalunya com a Aragó el pentinat dels cabells tallats en rodó. La pena per no complir aquesta normativa era de deu assots en públic, que podia ser substituïda per cinc sous. Més endavant, les Corts generals de Montsó, reunides per Joan I al 1390, van aprovar uns capítols que obligaven els sarraïns catalans a portar al braç dret del vestit i ben visible, una cinta groga de mig pam de llarg. Els infractors d’aquesta disposició havien d’ésser castigats amb trenta assots i un matí al costell, o bé una multa de cent sous[4].

A principis del segle xvi, la població musulmana es veu obligada a convertir-se al cristianisme. En aquest moment al Regne de València hi havia uns 34.000 focs moriscos (34% de la població valenciana), al regne d’Aragó hi havia uns 14.109 focs (20% de la població), concentrats principalment a la ribera de l’Ebre. Al Principat, es concentraven a les vores del riu Ebre i la part inferior del Segre. Vivien en general en condicions dures, però també n’hi havia de rics. S’ha de tenir en compte els milers d’esclaus que vivien en la Catalunya nord, i que mai són comptats en els censos. S’ha calculat que només a Barcelona l’any 1424 hi havia uns 1669 esclaus, la majoria provinents del nord d’Àfrica, de l’Àfrica negra i fins i tots de Turquia. La majoria eren (per lo menys d’origen) musulmans.

Amb la conversió forçada s’inicia una època de persecucions, potser el període més fosc de la nostra història. En domini castellà i la ideologia castissa són els nuclis vertebradors d’una política que vol destruir la diversitat de la Península, amb l’expulsió dels jueus, la conversió forçada dels musulmans, els estatuts de neteja de sang, els “autos de fe”, la inquisició… una ideologia totalitària basada en la uniformització religiosa de la qual encara paguem les conseqüències. Aquesta política castissa va afectar també Catalunya, encara que amb intensitats diferents segons les zones.

A l’hora de referir-nos a la situació jurídica actual de les minories religioses a Espanya, hem de ser conscients que venim d’una llarga història de prohibicions, de negacions de drets i de destrucció de patrimoni. Els musulmans d’al-Andalus es van veure enfrontats a una persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, al tancament de mesquites, la crema de llibres islàmics, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la prohibició de l’enterrament segons el ritus islàmic, la prohibició de la circumcisió, la prohibició de vestimentes pròpies, inclosa la prohibició del hiyab, episodi que alguns volen reeditar i que ha quedat en la consciència col·lectiva com el símbol extern d’una religió enemiga. Fins i tot la prohibició dels banys, ja que es considerava que banyar-se era un costum musulmà, relacionat amb la sensualitat, i que no feia per un bon cristià (Eiximenis i Bernat Metge es fan ressò d’aquestes opinions). També les prohibicions de desplaçar-se sense permís i de portar armes, a més de la obligació de portar el “sambenito”, un drap groc que els distingia i feia fàcil blanc del fanatisme[5].

Les conseqüències de la desobediència a aquesta situació no era menys brutal. Condemnes a galeres de per vida, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, deportacions massives, robatori de nens amb l’únic objecte que fossin criats com a cristians. Tota una política que buscava l’eradicació de l’islam i la uniformitat religiosa del país. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals, se’ls anomena rates, se’ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a la Espanya catòlica, i per tant es converteixen en un problema i no en éssers humans[6]. Es plantegen diverses opcions: extermini, castració dels mascles, deportació… Finalment l’expulsió serà la “solució final” que el catolicisme espanyol va donar a la torbadora presència d’aquells que no acceptaven la seva doctrina i que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.

L’expulsió dels catalans musulmans per ordre de la monarquia espanyola

(…) L’any 1610 la pràctica totalitat dels seus descendents són expulsats per ordre de Felipe II (III de Castella). Els moriscs catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscs d’aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscs de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscs catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d’ells van anar a parar al nord d’Àfrica, instal·lant-se en poblacions que després van esdevenir pròsperes.

Els moriscos van embarcar al port dels Alfacs. El professor Mikel de Epalza ha documentat la diàspora dels moriscs catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de la Corona de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, en la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunis (segurament una minoria de rics), una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d’engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d’immigrants de Tunis fora més compacta que la d’Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats de 1609-1614, mentre que a Algèria era fruit d’emigracions que s’havien escalonat al llarg de tot el segle xvi i principis del xvii, amb divers graus d’assimilació[9]. Però l’influx de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d’origen català fins i tot a països de l’Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions del filòleg valencià Robert Llorens Reig.

Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se’ls designa. Com hem assenyalat, en realitat àrabs va haver-n’hi molt pocs en la Península Ibèrica. Els musulmans no van venir de fora, ni l’islam va ser una religió imposada per les armes. Van ser els propis catalans, andalusos o castellans qui van abraçar l’islam. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. No ho va ser en el Magreb, on la majoria de la població seguia parlant la llengua amazigha fins a principis del segle XX. L’historiador andalusí al-‘Udhrî (m. 1085) va deixar escrit que en el segle XI no havia a Osca “ni un sol àrab pur que sigui descendent d’àrabs”, i això que la població era majoritàriament musulmana[10].

En la Catalunya musulmana, l’àrab era la llengua culta, que permetia connectar-se amb tot un món de coneixements i institucions d’ensenyament d’al-Andalus fins a la Índia. El coneixement de l’àrab era indispensable per a un estudiant de ciències en el segle x. Tota la literatura especialitzada del moment en medicina, física, matemàtiques, navegació o astrologia, estava escrita en àrab. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó catalans que parlaven majoritàriament català en la seva vida quotidiana. En el moment de l’expulsió dels moriscs, en any 1609, la immensa majoria d’ells ni tan solament entenien l’àrab[11]. Eren musulmans catalans i parlaven català.

Segons la història oficial, la totalitat dels musulmans catalans van haver de fugir o convertir-se, donant-se per acabada la seva presència en el segle xvii. També podem argumentar que l’islam mai ha deixat de ser practicat en la nostra terra, ja que molts dels musulmans catalans que van decidir convertir-se públicament al cristianisme ho van fer per a no haver de marxar, però en realitat van seguir practicant l’islam en secret. Crec que si es produís una situació similar jo faria el mateix. On sinó marxarem els musulmans catalans? Res ens pot arrencar de la nostra terra, on esperem sigui sepultat el nostre cos. Podem imaginar l’angoixa d’aquests musulmans catalans, davant el fanatisme religiós que va caracteritzar la creació d’Espanya.

Fa pocs anys, en les poblacions lleidatanes de Seròs i Aitona es van trobar exemplars de L’Alcorà i altra literatura religiosa islàmica, descobertes en masies quan eren objecte de reformes. Segurament en molts llocs de Catalunya segueixen existint exemplars de L’Alcorà, escrits en català aljamiat, guardats com un tresor pels seus propietaris, musulmans catalans que van haver d’amagar les seves conviccions religioses, viure una situació de clandestinitat i terror constants a causa de la imposició d’un model de societat monolítica i refractària a la pluralitat, que va decretar la comunió obligatòria, va assassinar i va expulsar a milers de persones perquè avui dia alguns puguin afirmar que Catalunya és terra cristiana, o que les arrels culturals d’Europa són únicament cristianes.

La justificació del genocidi

(…) Lluny de produir-se aquesta recuperació, ens trobem fins i tot amb la repetició obscena dels arguments dels genocides. Aquesta justificació de la persecució i de l’expulsió, consistent en donar per vàlids els arguments dels promotors, arriba als nostres dies, i és perpetuada fins i tot per historiadors seriosos: “La compacta massa morisca valenciana, la més perillosa no solament pel nombre sinó també per la seva inassimilació i desconeixement dels parlars romànics, constituïa un perill constant i latent” [14].

Aquests arguments (que no descripció dels fets) són merament ideològics i es repeteixen a l’entrada sobre “Els moriscs als Països Catalans”, de l’Enciclopèdia Catalana:

Constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena puixança a la segona meitat del s. xvi, i, al nord, amb els hugonots; religiosament resistents, la inquisició féu al llarg del segle diverses temptatives per intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. (…) El fracàs en els intents d’assimilació feren inclinar finalment l’arquebisbe de València, Juan de Ribera, cap a la liquidació dràstica del problema morisc, per mitjà de l’expulsió.

Aquest fragment reafirma tots els mites de l’etnicisme espanyolista. En primer lloc, el mite que els moriscs eren un perill, una minoria no assimilable i religiosament resistent, i que això va propiciar l’expulsió. Aquest mite ja ha estat contestat per diferents estudiosos. Els moriscos només es van revoltar contra el poder real en el moment en què van sofrir persecucions i la prohibició violenta de la seva religió. Totes les revoltes conegudes són la conseqüència de successos esfereïdors, com autos de fe en els quals eren cremats homes i dones per demostrar-se que encara eren musulmans, o de les successives prohibicions a que es van veure sotmesos. Però en condicions de respecte (podríem dir que en condicions de normalitat), en línees generals els moriscos convivien perfectament amb els cristians, encara que van ser obligats a viure en barris separats. I recalco que van ser obligats. De fet, en el cas d’Aragó amb prou feines si es distingien dels cristians, tal i com diu el poeta Lupercio Leandro de Argensola l’any 1604: “Hay en Aragón muchos moriscos, aunque en hábito y en lengua no se diferencian de los otros hombres”. I en els processos inquisitorials es mostra que els moriscos encausats parlen tots aragonès o castellà [15].

(…) El text citat de l’Enciclopèdia Catalana reflectir-se també el “mite de la gran conspiració morisca” [17] i els seus pactes secrets amb els otomans, els barbarescos o els hugonots en contra de l’Espanya catòlica. Aquest mite constitueix un antecedent hispànic del “mite de la conspiració jueva” per destruir la cristiandat. A principis del segle xxi, el mite es manifesta com a “mite d’Eurabia”, la nova conspiració islàmica per conquerir Europa, de la qual suposo que aquest llibre forma part: tota crítica a l’essencialisme nacional-catòlic és vist com una traïció a la pàtria, i en terres catalanes també tenim quinta columnistes del casticisme, hàbilment disfressats de demòcratocristians, i ben disposats a fer d’inquisidors.

Finalment, el fragment ens diu que Sant Joan de Ribera (canonitzat per Juan XXIII l’any 1960) es va veure forçat a recomanar l’expulsió dels moriscs, i això per culpa de la iniquitat dels propis moriscs. El que la Enciclopèdia Catalana no ens diu (ni en aquesta entrada ni en la dedicada a Joan de Ribera) es que aquest Sant baró va escriure un memorial al Rei en el qual diu que degollar a tots els moriscs seria lícit, encara que no recomanable perquè generaria llàstima, i va instigar el rapte dels nens als moriscs expulsats, per tal de poder-los educar com a cristians…

El que volem destacar és que la visió transmesa per l’Enciclopèdia Catalana de l’expulsió dels moriscs es limita a reproduir els arguments dels perpetradors del genocidi [18]. El motiu real de la expulsió va ser la implantació a la Península Ibèrica d’una ideologia que propugnava la uniformització racial, cultural i religiosa de la societat, fins a l’extermini de les minories. Com si no hi hagués una altra alternativa entre l’evangelització i l’expulsió, o com si el fet de que fossin musulmans i no acceptessin el trinitarisme o l’encarnació fos realment “un problema”, quan de fet no ho és més que per una mentalitat castissa, que ha fet de la uniformitat religiosa un objectiu. Resulta del tot evident que els autors que justifiquen i fins i tot aplaudeixen l’expulsió no s’adonen de les implicacions d’aquesta justificació.

L’antropòloga belga Christiane Stallaert ha assenyalat amb sorpresa la anomalia que representa el fet de que els historiadors a Espanya segueixin donant com a vàlids els arguments dels genocides, i senyala la diferència abismal entre la historiografia alemanya i la espanyola:

El acercamiento entre el caso español y el alemán nos permite sacar a la luz ciertos razonamientos dudosos que siguen caracterizando hasta hoy a la historiografía. El carácter extremo y relativamente reciente del caso alemán ayuda mucho a discernir las debilidades de algunas argumentaciones historiográficas españolas. Nadie pone en tela de juicio el que fuera la obsesión racial de la cosmovisión nazi la que condujo al Holocausto. A ningún historiador del nazismo se le ocurriría, sin embargo, intentar racionalizar el Holocausto examinando si en efecto los nazis tenían razón, dentro del contexto de la época, al considerar a los judíos como racialmente distintos y que, siempre teniendo en cuenta la cosmovisión nazi, el mayor braquicefalismo o dolicocefalismo de la «raza judía» justificaba la existencia de los campos de exterminio. Resulta obvio que tal planteamiento nos parece censurable, tanto desde un punto de vista científico como ético. Cuando se trata de la Inquisición no sentimos los mismos escrúpulos ni solemos tener el juicio tan claro. A nadie le choca el hecho de que, a la hora de buscar una justificación histórica para la creación del tribunal inquisitorial, los historiadores se sigan preguntando hasta qué punto los conversos eran cristianos convencidos y practicantes o, al contrario, falsos convertidos y enemigos de la fe y, por ende, elementos alógenos que amenazaban la pureza de la nación. La derrota militar y el descubrimiento del anus mundi donde se practicó el genocidio industrializado y burocratizado del Holocausto condujeron a la condena universal de la cosmovisión nazi (excepción hecha de algunos nostálgicos al fin y al cabo considerados marginales y combatidos desde la corriente hegemónica). En el caso español, sin embargo, no ha existido tal ruptura general. La lenta agonía del propio tribunal inquisitorial prefiguró la aún más lenta y dolorosa agonía de la peculiar cosmovisión que lo arropaba. Cuatro guerras intestinas en torno a la cuestión de la identidad nacional y una dictadura de cuarenta años impregnada de nacionalcatolicismo no han bastado para desterrar de una vez por todas los ecos de la cosmovisión casticista en el planteamiento de la historiografía española[19].

Segons Stallaert, el motiu de la diferència d’actitud entre els historiadors de la Espanya Inquisitorial i de la Alemanya nazi és a causa que el nazisme va perdre i per tant els historiadors nazis van deixar d’escriure la història des de la perspectiva racial, mentre que a Espanya van guanyar els casticistes, fins al punt de que la Inquisició va desaparèixer per inèrcia, per pur esgotament, i amb la certesa d’haver netejat Espanya de les impureses musulmanes i jueves. I els historiadors moltes vegades han seguit repetint (potser per inèrcia, potser per participar d’una mentalitat etnicista) la narració dels fets construïda des de la perspectiva del poder.

Aquestes consideracions són en molts sentits aplicables a la historiografia catalana. Molts historiadors catalans han repetit i segueixen repetint els arguments dels inquisidors, i poques vegades destaquen que la ideologia que va conduir a la expulsió de jueus i musulmans va ser la mateixa que va conduir a la repressió de la cultura catalana: el castissisme o “catolicisme biològic” [20], la idea d’una puresa ètnica que barreja allò catòlic amb allò castellà, com a centre de l’Espanya eterna, una ideologia que vincula l’espanyolitat amb la puresa de la sang del “cristiano viejo’.

Tots tenim consciència que el motiu de l’extermini dels jueus per part de la Alemanya nazi va ser el racisme propi de la ideologia nazi, i no el fet que els jueus “constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu”. Els jueus alemanys només són considerats com un perill i una minoria no assimilable des del punt de vista del nazisme, però no per part de l’acadèmia. De la mateixa manera que no seria acceptable que l’Enciclopèdia Catalana reproduís els arguments del nazis a l’hora d’explicar el genocidi dels jueus, no és acceptable que reprodueixi els arguments dels genocides espanyols a l’hora de justificar l’expulsió dels moriscs.

Per desgràcia es tracta d’una pràctica comuna. Fins i tot un intel·lectual de la talla del Joan Fuster va escriure que “no hi ha dubte que, des del nostre angle ‑de valencians actuals‑, l’expulsió fou una sort” [21]. Val la pena citar el comentari que fa al respecte Josep Maria Perceval: “Sempre hi ha menys culpa en l’assassí concret d’un pogrom, el botxí d’un camp de concentració o el participant borratxo d’una nit de violència interètnica, que en la freda ment que decideix en un paper i justifica racionalment l’eliminació total.”

Però no tot en la nostra historiografia és tan sinistre. En contrast amb l’opinió despietada d’en Joan Fuster, Ferran Soldevila escriu: “Amb l’expulsió [dels moriscs] es tallava de soca i arrel un problema, creat en gran part pel fanatisme hispànic (…) No eren solament els perills de l’expulsió des del punt de vista de l’economia del país… Era també la iniquitat que representava, àdhuc deixant a part les atrocitats que foren comeses amb els expulsats” [22]. I fins i tot li retreu a Joan de Ribera el seu comportament, que qualifica de cruel i poc pietós.

Arribat a aquest punt, es fa necessari preguntar-nos si és apropiat qualificar el que va succeir amb els musulmans andalusins (inclosos els catalans) de “genocidi”. Si tenim en compte la definició de genocidi establerta per la Convenció per la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, aprovada per la Assemblea General de les Nacions Unides al 1948, ningú posarà en dubte que el succeït a la Península Ibèrica amb jueus i musulmans encaixa perfectament en aquesta definició:

S’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal.

a) Matança de membres del grup;

b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup;

c) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial;

d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;

i) Trasllat per força de nens del grup a altre grup.

Tots i cada un d’aquests punts es va produir en l’Espanya inquisitorial. La Convenció inclou el concepte d’”intencionalitat’, fàcilment demostrable en el cas dels jueus i els musulmans, no només en relació a l’expulsió, sinó en tot el procés de persecució iniciat a principis del segle xvi. Els documents de la monarquia hispànica i de les autoritats eclesiàstiques estableixen amb claredat meridiana que l’objectiu de les polítiques aplicades als musulmans tenien com a objecte la seva destrucció com a grup diferenciat. De fet, la uniformització religiosa de la societat va ser el projecte polític que caracteritzà a Espanya durant segles.

(…) Segons Christiane Stallaert, el paper de la religió en l’Espanya inquisitorial és el mateix paper que jugava la raça en l’Alemanya nazi. Ambdues societats comparteixen la mateixa obsessió per assolir una societat homogènia en termes de fidelitat a una idea de “raça”. En el cas d’Espanya, no hem d’entendre la paraula en termes biològics, propis de les teories racials del segle xix. Més aviat es tracta d’una barreja entre el concepte ètnic i el religiós, concretat en la figura del “cristià vell”. La puresa de la fe es mesura en termes de puresa de la sang.

Per tancar aquest debat, l’historiador L.P. Harvey ha mostrat recentment que la paraula “raça” (l’espanyol raza) va aparèixer per primera vegada a Espanya:

I sigui on sigui utilitzada en el món actual és al seu origen un hispanisme. No es només en la terminologia nazi i feixista que pot tenir una connotació positiva (com posa de manifest l’expressió francesa ‘chien de race’, un gos amb pedigrí). Però a l’Espanya de la Alta Edat Mitjana, on va començar, sens dubte comportava una càrrega negativa. Servia inicialment per a designar un defecte o taca en un teixit, de manera que un teixit “sense raça” era lògicament més valuós, com ho eren els éssers humans “sense raça de jueus o de moros” ^[24].

El professor Josep Fontana comenta sobre aquesta troballa, que posa punt i final a la discussió i clarifica la connexió dels estatuts de neteja de sang amb el nazisme:

“No deixa de ser lògic que fos en “la terra de les tres cultures” on sorgissin els grans conflictes de convivència per motius racials. L’expulsió dels jueus no va ser motivada per raons de religió —Netanyahu ha provat que molts dels expulsats eren cristians sincers— sinó per la seva raça. Ho reconeixia en 1940 el General Franco al reivindicar la política dels Reis Catòlics i comparar-la amb la dels nazis en aquells anys, dient: “¿Y qué [fue] la expulsión de los judíos más que un acto racista como los de hoy por la perturbación creada para el logro de la Unidad por una raza extraña?”. A aquesta primera expulsió va seguir un segle llarg d’odi racial contra els moriscs, del que ens queden textos que recorden als de la pitjor islamofobia actual (…). Expulsats també els moriscs, la societat espanyola va viure durant més de dos segles obsessionada per la por de que hagués quedat en ella rastre de “raça” de moros o jueus, fins al punt que encara en el reglament de 1824 s’exigiria a qui optessin a ocupar l’ofici de mestre de primeres lletres la presentació d’un certificat de “neteja de sang”, que, com el seu propi nom indica, no era un esbrinament sobre la religiositat dels avantpassats, sinó sobre la seva raça”. [25]

El General Franco no tenia cap dificultat per veure la relació entre l’Alemanya nazi i l’Espanya Inquisitorial, ja que ell mateix estava impregnat d’aquesta ideologia. I el professor Fontana, amb la seva clarividència habitual, afegeix un nou paral·lelisme: el que podem traçar entre els discursos inquisitorials i la nova islamofòbia. Encara que les comparacions poden ser odioses, el passat ens connecta de forma inexorable amb el present. Un present que comença just on acaba aquest petit record i homenatge a la història de la Catalunya musulmana.

Epíleg

L’Article 54 de l’Estatut d’Autonomia, dedicat a la Memòria Històrica, ens ofereix el millor marc per justificar la rehabilitació de la memòria oblidada de l’islam català per part de la Generalitat de Catalunya:

1. La Generalitat i els altres poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques. Amb aquesta finalitat, han d’adoptar les iniciatives institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya.
2. La Generalitat ha de vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència.

---

[3] F.A. Roca Traver, Un siglo de vida mudéjar en la Valencia Medieval (1238-1338), p.160.

[4] Maria Teresa Ferrer i Mallol, Els sarraïns a la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV. Segregació i discriminació. Consell Superior d’Investigacions Científiques, Barcelona 1987, p.41-60.

[5] Domínguez Ortiz y Vincent Vernat: Historia de los moriscos, Ed. Revista de Occidente, pp.20-24 y 99-107. Ahmed Thomson y M.Ata ur-Rahim, Historia del genocidio de los Musulmanes, Cristianos Unitarios y Judíos en España. (Centro de Documentación y Publicaciones de Junta Islámica, 1993).

[6] Sobre la deshumanització dels moriscos, veure: José María Perceval: “Todos son uno”. Arquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII (Instituto de Estudios Almerienses, 1997).

[9] Míkel de Epalza: Los moriscos antes y después de la expulsión (ed. Mapfre, Madrid 1994); Moriscos y Andalusíes en Túnez en el siglo XVII (Al-Andalus, Madrid, XXXIV, 1969, pp. 247-327); Papel político de los moriscos en el nacimiento de la Argelia moderna en tiempos de Carlos V (Congreso Internacional, Alicante 20-25 de noviembre de 2000).

[10] Kitab tarsi al-ajbar. Citat per la professora Dolors Bramon.

[11] Carmel Biarnés i Antoni Virgili:‘Conquesta, colonització i feudalització de Tortosa - segle XII’

[14] Història dels Països Catalans, dels orígens a 1714. Coordinada per Antoni Balcells. Volum II, obra de Josep Maria Salrach i Eulàlia Duran, 1981, ed. Edhasa, p.1083.

[15] Gregorio Colás Latorre: Los moriscos aragoneses. Sharq al-Andalus 12, p.154.

[17] Francisco Márquez Villanueva: El mito de la gran conspiración morisca. (Actes du II Symposium International du CIEM sur religion, identité et sources documentaires sur les morisques anda lous, Tunis, Institut SupÉrieur de Documentation, 1984, 2, 267-284).

[18] Ricardo Garcia Cárcel repasa críticament aquests arguments a la Historia de España. Siglos XVI y XVII, ed. Cátedra 2003, pp.269-272.

[19] ‘Ni una gota de sangre impura. La España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara’ (Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, Barcelona 2006).

[20] Expressió emprada per Jiménez Lozano. 1966, p.59.

[21] Joan Fuster, Nosaltres els valencians, p. 79. Citat a “Todos son uno”. Arquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII, de José María Perceval, Almería. Instituto de Estudios Almerienses, 1997.

[22] Per veure altres comentaris d’en Ferran Soldevila sobre els moriscos: Historia de Catalunya, ed. Alpha, Barcelona 1962. Volum II, pp. 927-929 y 956-961.

[24] L. P. Harvey, Muslims in Spain, 1500 to 1614, Chicago University Press, 2005, p.7.

[25] Josep Fontana, article publicat a la Revista Tiempo: http://www.tiempodehoy.com/default.asp?idpublicacio_PK=50&idioma=CAS&idnoticia_PK=45075&idseccio_PK=630&h=070921

Carod-Rovira i Israel

http://www.palestina.cat/

El relator de les Nacions Unides per Gaza, Richard Falk, adverteix que la població de Gaza està en el "preludi d'un genocidi". La situació que pateix el poble palestí és d'extrema gravetat. En aquest context és urgent finalitzar el setge sobre Gaza i acabar amb l'ocupació de Cisjordània, tal com apunten el Tribunal Internacional de Justícia i l'Assemblea General de l'ONU.

Ambdós organismes aconsellen a la comunitat internacional augmentar la pressió cap a l'Estat d'Israel perquè aturi la construcció del mur que empresona el poble palestí. Contràriament a les indicacions del Tribunal Internacional de Justícia i altres òrgans de l'ONU, el vicepresident de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha viatjat aquesta setmana a Israel per, entre d'altres assumptes, tancar acords de col·laboració comercial amb un Estat que viola sistemàticament els drets humans. No només això, sinó que el Sr. Carod-Rovira assistirà, com a convidat d'honor, en el sopar que l'associació d'Amistat Catalunya-Israel oferirà per celebrar l'aniversari de l'organització. Una entitat, cal dir-ho, que dóna suport a l'ocupació israeliana de Palestina.

El càrrec institucional que ostenta el Sr. Carod-Rovira l'obliga a representar el sentiment majoritari del poble català i no pas utilitzar-lo per expressar posicionaments polítics personals.

David Bondia

Institut dels Drets Humans de Catalunya

Cognom català, fe musulmana

---

Els conversos a l'islam en els últims cinc anys són més de 3.000

Societat - 07/09/2008 10:13 - Autor: Jesús García - Font: El País

En la foto: Abdelwadud Sabaté

---

Universitaris enlluernats per l'espiritualitat del sufisme. Catòlics empatxats de jerarquia a la recerca d'una relació més íntima amb Déu. Homes i dones que acudeixen a Al·là per superar una crisi personal. I fins i tot joves desarrelats que troben en el salafisme la seva raó de ser. Són les peces d'un col·lectiu heterogeni: el dels catalans que, en els últims cinc anys, s'han convertit a l'islam. Són entre 3.000 i 4.000, segons les diferents fonts. I el seu pes creix entre els immigrants. "I això que l'islam té premsa dolenta per culpa del terrorisme.

Avui, el fàcil és fer-se budista, ironitza Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, una de les associacions catalanes de conversos. La majoria d'elles, subratlla Prado, advoca per "una visió oberta i progressista de l'islam". Això els ha portat a defensar, per exemple, el paper de la dona en la societat musulmana. Una idea que no ha agradat als sectors més aferrissats a la tradició i que, segons el parer de Prado, "s'han erigit, sense permís, en representants dels immigrants del Marroc o el Pakistan."

"Els conversos tenen una relació difícil amb els musulmans de bressol. Aquests els miren amb recel, i aquells han de demostrar tot el temps que són creients", apunta Jordi Moreras, autor del llibre Els imams de Catalunya i a punt de publicar una radiografia de l'islam en la comunitat.

Mohamed Halhoul, portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya --principal interlocutor de la Generalitat amb la comunitat musulmana-- admet "divergències d'opinió" amb grups de conversos, una cosa que, segons la seva opinió, és "positiu en democràcia". Prado convida els seus a "estendre ponts amb la segona generació d'immigrants", encara que reconeix que, ara com ara, els conversos amb prou feines acudeixen a les mesquites. No és una qüestió religiosa, sinó de diferència cultural: no acaben de sentir-se de gust en oratoris que "més aviat semblen clubs socials del Marroc".

Les dècades de 1960 i 1970 van acollir els primers catalans conversos: gent de la contracultura i de l'extrema esquerra, atrets per l'espiritualitat o moguts per una certa visió de la civilització islàmica. Eren quatre gats. Ara, tot això ha canviat. "És clar que els conversos no són una anècdota, sinó part essencial de l'islam a Catalunya", subratlla Moreras, que veu difícil fixar una xifra però comparteix l'estimació oferta pel Consell Islàmic: entre 3.000 i 4.000 conversos. La Direcció General d'Assumptes Religiosos de la Generalitat rebutja comentar les dades, perquè considera que es tracta d'"un acte privat i individual".

Com s'explica aquest nou fenomen social? Halhoul l'atribueix a l'irresistible influx de l'islam i, sobretot, a la presència d'immigrants, que haurien motivat els autòctons a canviar de bàndol. Els sociòlegs no veuen viable aquesta explicació: les vies d'accés dels catalans a l'islam són de tipus intel·lectual, al marge de les relacions amb els veïns estrangers. Prado cita el "conservadorisme" de l'Església catòlica, la necessitat de buscar "una relació personal amb Déu" i l'empenta del sufisme. Més enllà de la fe, l'investigador Moreras creu que canviar de religió dóna "un punt de modernitat". En aquest sentit, és igual si un es fa budista o seguidor d'una església evangèlica. Altres persones, segueix Moreras, busquen una nova ubicació en la societat a través de l'islam. I allà entren els catalans --pocs, assegura-- que s'han fet salafistes, és a dir radicals. "Són petits rebotats del sistema i d'extrema antiglobalització. Ser salafistes els dóna una identitat forta i un sentiment de pertinença", apunta.

La majoria de conversos, segons les entitats, comparteix una concepció progressista de l'islam. La raó és que, en ser europeus, descarten certes pràctiques --el cas més extrem seria l'ablació-- que "són estrictament culturals i no estan en la religió", diu Prado. L'extensió de la fe musulmana crida l'atenció, sobretot perquè "convertir-se a l'islam no et dóna medalles davant de la societat". A més, expliquen els propis conversos, la religió implica renúncies, conflictes amb l'entorn (molts pares donen l'esquena als seus fills) i certes dificultats afegides; per exemple, la impossibilitat de llegir l'Alcorà autèntic (en àrab) per conformar-se amb una edició catalana o castellana. Prado hol té clar. "La decisió és difícil. Però la veritat és que, cada vegada que anem a un poble qualsevol de Catalunya a donar conferències apareix algun nou convers".

---

Abdelwadud Sabaté: "La meva recerca va acabar en Al·là"

La història d'Abdelwadud Sabaté és la d'una llarga recerca. "Des dels 18 anys, vaig voler conèixer-me a mi mateix". Per això, va visitar monestirs agustins, va bussejar en la maçoneria, es va iniciar en el ioga i va abraçar l'hinduisme. Però les renúncies (vida monacal, vegetarianisme, celibat) li van resultar "excessives" i, després d'una "crisi existencial", va descobrir un llibre i a un mestre sufí: "Responien a totes les meves preguntes". Encara que no ho havia imaginat, va arribar fins a l'islam. "La meva recerca ha acabat en Al·là", subratlla. "En una setmana, em vaig quedar sense amics i sense vida social. Amb el temps, la meva família ho va entendre. Occident té aversió cap a l'islam, que avui té molt mala premsa."

Xantal Genovart: "El mocador és feminista"

Xantal Genovart (34 anys) sempre va ser "més aviat atea". Fins que va conèixer la seva parella, un marroquí que tampoc no era gaire religiós. A través de la lectura, van descobrir l'islam. "Com a dona, em va costar entendre què m'ocorria. Per això el primer que vaig llegir va ser la sura que parla de les dones a l'Alcorà, i sé que és una religió d'igualtat", explica Genovart, que treballa de mitjancera cultural. Ni tan sols llavors no es va plantejar portar el mocador (hijab) musulmà. Ara sí que el llueix. "El mocador és feminista: no em miren pel meu físic, sinó pel que sóc. Atreta per "la relació directa entre un i Déu" de l'islam, Genovart acudeix amb regularitat a l'oratori Rahma ("misericòrdia") de Sants.

Yasin Rovira: "A què ve això ara? "

Fa cinc anys, Yasin Rovira es deia Marc. Ara, als 26, és un d'aquests conversos defraudats amb el catolicisme. "L'espiritualitat islàmica és més avançada", opina. La seva vida no ha sofert canvis radicals. "No puc menjar porc. Però abans tampoc no ho feia, així que no és gaire sacrifici," fa broma. Rovira acudeix a resar a oratoris només molt de tant en tant. No acaba d'"encaixar", diu, en els costums culturals dels immigrants arribats de països de l'orbe musulmà. El seu entorn no el va comprendre. Al principi. "Els amics i la família es queden molt sorpresos. Em van preguntar: ' I a què ve això? ' Però jo ara em sento millor".

---

[Traducció: Translèndium + Salvador Jàfer]

P. Balañà i Abadia: L'Islam a Catalunya (segles VIII-XII)

Pere Balañà i Abadia. L'Islam a Catalunya (segles VIII-XII). Barcelona. Rafael Dalmau, editor. Col·lecció Nissaga, núm. 13. Barcelona. 1997. ISBN: 84-232-0515-0.

De la Introducció: Intentar resumir la història de l'Islam a Catalunya (segles VIII-XII) o al conjunt dels Països Catalans (segles VIII-XIII) no és ni més ni menys agosarat que fer-ho en relació a l'Aragó, a una part d'Andalusia o a la ciutat de Lleida, posem per cas. Tots aquests territoris actuals no presenten cap tipus de correlació exacta amb el seu significat durant l'Edat Mitjana. En el cas de Catalunya això encara és més clar, perquè aquesta pròpia denominació és tardana --a tot estirar de finals del segle XI o inicis del XII-- i, per tant, sovint hem preferit parlar de "pre-Catalunya", terme utilitzat ja fa més de trenta anys per autors cabdals de la historiografia catalana, com ara Ramon d'Abadal i Vinyals.

[...]

Per al cas dels territoris de parla catalana, i en concret del Principat, és realment difícil avançar en l'estudi d'un tema històric que no disposa de documentació abundant ni d'arxius consagrats a guardar-ne les proves testimonials. La majoria de les troballes manuscrites s'han fet, i, encara es fan, als centres de documentació i biblioteques, públics i particulars, dels països nord-africans i de l'Orient Pròxim. D'una altra banda, també podem remarcar alguns trets que reforcen la dificultat esmentada. El primer seria la perspectiva amb què s'ha encarat tradicionalment l'estudi de la petjada islàmica al sud d'Europa, que ha prestat una atenció preferent a la història política, costum heretat de la historiografia romàntica del segle XIX. En segon lloc, caldria parlar de l'escassesa de fonts aràbigues de tipus històric que han arribat als nostres dies, les quals deriven quasi sempre dels cercles del poder o cortesans, en què les notícies sobre els fets diaris tan sols eren consignades quan es tractava d'esdeveniments "anormals" o "curiosos". Per això s'ha dit, amb força encert creiem, que la història "oficial" del conjunt d'Al-Àndalus és com un palimpsest difícil de llegir. En aquest camp, per cert, tots els estudiosos d'aquest període de la història de Catalunya, tant els medievalistes com els arabistes, som deutors de la feina realitzada en els eu moment per Josep Ma. Millàs i Vallicrosa, de la qual potser tindrem una continuació ben aviat. Les novetats posteriors realment interessants cal atribuir-les a un grup de professors-investigadors reduït però incansable i fructífer (Miquel Barceló, Albert Benet, Dolors Bramon, Albert Curto, Míkel de Epalza, Josep Giralt, Pierre Guichard, Flocel Sabaté, Philippe Sénac, Antoni Virgili, etc.,). Finalment, l'esforç desproporcionat que exigeix l'examen minuciós de referències totalment esparses en les fonts àrabs pel que fa a alguns aspectes precisos --econòmic, social, geogràfic, biogràfic, numismàtic, toponímic, onomàstic, costumista, etc.-- arriba a desmotivar sovint noves recerques. I, malgrat que s'han aconseguit alguns avenços recents, com ara en els aspectes jurídics, unitaris i essencials en un món en què la religió islàmica (xarí'a) és la font que regula totes les facetes de la vida diària, la major part d'investigacions es duen a terme només en l'àmbit universitari i veuen la llum en revistes, en actes de congressos i de simposis, i en miscel·lànies especialitzades.

Tanmateix, creiem que a poc a poc podrem anar perfilant algunes peculiaritats de la presència islàmica a Catalunya que encara no han estat prou aclarides. I, com que, no obstant això, en quedaran de segur una munió tan sols embastades, un dels modestos objectius que es proposa aquest llibre és desvetllar l'interès futur per un tema quasi desconegut pels propis catalans. Com hom ha dit encertadament, "considerar els musulmans com a agents exògens del procés de formació de Catalunya és reconèixer que aquesta realitat política catalana tenia una estructura global, i fonamentalment aliena al món islàmic", mentre que "Catalunya deu a l'Islam l'ésser, però com a oposició o com a agent oponent". Ben a l'inrevés, la simultània configuració de la fesomia nacional del país, commemorada fins i tot amb l'anomenat "Mil·lenari" (1988), ha estat objecte sempre d'un interès preferent. Com s'ha fet notar convenientment, ja al segle XII, després de la recuperació de Lleida i Tortosa, i davant les identitats de Castella-Lleó i de França, calia aconseguir un símbol de la independència, de la fundació de la nació, basat en la força emprada pels comtes contra un atac, important i divulgat, dels musulmans.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

LA DOMINACIÓ ISLÀMICA EN TERRES CATALANES (SEGLES VIII-XII)

La instal·lació política dels musulmans
Islamització i arabització
L'evolució política de la sobirania islàmica

Fins a la fi de l'autoritat omeia (713-1010)
L'època dels regnes de taifes (1010-1100)
El darrer intent d'unificació: els almoràvits (1100-1153)

L'ESPAI DE FRONTERA: CIUTATS, CASTELLS I LLOGARRETS

SOCIETAT, ECONOMIA I CULTURA DELS ANDALUSINS TAGARINS

Els grups ètnico-religioso-socials
Activitats productives, fiscalitat i moneda
El desenvolupament cultural

ÍNDEX ONOMÀSTIC

Bibliografia de Pere Balañà i Abadia

D. Bramon: De quan érem o no musulmans

Una recerca documental trenca els tòpics sobre el passat andalusí de Catalunya.

Dolors Bramon aporta noves dades del període musulmà (VIII-XI) a partir de 494 textos de l'època.

Dolors Bramon, De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l'obra de J.M. Millàs i Vallicrosa, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives / Eumo Editorial / Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2000.

FRANCESC ESPIGA / Banyoles · Una historiadora banyolina, Dolors Bramon acaba de publicar De quan érem ó no musulmans, una obra que és resultat d'una vasta investigació documental que aporta més llum sobre el passat musulmà del territori que avui anomenem Catalunya. A partir de la reinterpretació de 494 textos d'autors àrabs d'entre els segles VIII i XI, Bramon ha corregit nombroses llacunes i errors d'episodis concrets d'aquest període. Però, sobretot, el seu treball constata que la influència que va exercir la cultura andalusina es va estendre a tot el principat, i no únicament a la Catalunya Nova com es podia creure.

Ens agradi o no, el passat musulmà és el nostre. I aquest és un fet que s'intenta ignorar. Dolors Bramon, professora universitària i experta reconeguda en estudis àrabs i islàmics ho assevera després de concloure el seu meticulós i dens projecte d'investigació, plasmat en el llibre coeditat per Eumo, l'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut Haume Vicens Vives. Aquest treball és una sonora bufetada a alguns dels postulats més arcaics que graviten al voltant de la conquesta andalusina, com ara el que assenyala que la Catalunya Vella va ser una zona impermeabilitzada a la influència musulmana. Bramon qüestiona aquesta teoria, i recorda que ciutats com ara Girona i Barcelona van estar sota domini dels califats.

Però més enllà de les teories que pugui apuntar el llibre, Bramon ha fet una monumental tasca de correcció. Com a eina de treball ha pres 492 textos històrics, que anteriorment havien treballat investigadors bàsicament àrabs. «Eren autors que no coneixien el català i, per tant, els costava identificar topónims, etc:», comenta 1'autora. La seva feina, doncs, ha estat rellegir-los, detectar errors i esmenar-los. Un exemple: tenim un text al segle IX que parla d'una incursió dels andalusins en terra cristiana a la recerca de botí. L'investigador que l'interpreta troba una paraula, «erm:», que tradueix literalment. Per tant, situa l'atac en un «indret no conreat». Bramon agafa de nou el manuscrit. Després de deduir que és il·lògic saquejar un camp erm, la historiadora banyolina encerta el clau: 1'atac va ser en una població del Pirineu lleidatà que coincideix amb el nom. Bingo.

Com aquest exemple, n'hi ha altres. Així, s'han pogut documentar campanyes mïlitars dels musulmans per mar a les costes gironines en la segona meitat del 900, tot i que inicialment es localitzaven al litoral francès per una mala interpretació toponímica. Una notícia que de retruc, reafirma que les incursions més amunt dels límits de la Catalunya Nova eren força freqüents, sobretot amb el propòsit de buscar-hi esclaus o de saquejar: Bramon també ha refet l'estratègia que Almansor va fer servir en el seu atac, des del sud, a Barcelona al final del segle X. Al contrari del que es creia, aquest brillant estratega no va fer servir cap flota. Són diversos els escrits on es descriuen les tàctiques que feien servir els àrabs, de qui Bramon assenyala la importància que per a ells tenia el factor sorpresa. També nega que hagi trobat referències que demostrin que feien servir la roda i el carro al camp de batalla, com diu la llegenda cristiana. Anaven a peu o a cavall i prou.

Un dels exemples que més gràficament il·lustren el treball detectivesc de llibre és com l'autora ha desxifrat el significat del terme Matarranya, per a desesperació del molts que ho han intentat fins ara. En àrab, aquest mot podria assimilar-se a bisbat. I el riu Matarranya significava el límit entre els de Saragossa i Tarragona.

Els catalans, dèbils, i els gallecs, bruts i traïdors

Dolors Bramon no ha partit del no-res en aquest projecte. Ja en la primera plana del llibre es declara continuadora de la tasca de Josep Maria Millàs, autor que als anys vint ja va obrir una escletxa en el camp de la recerca del període andalusí. A partir d'aquest fil, la paciència i el nas necessari per detectar on hi havia material per furgar-hi, la historiadora banyolina ha cuinat un material que desperta una gran curiositat sobre una part de la nostra història que, com ella mateix reconeix, «encara hi ha moltes coses per resoldre».

La lectura dels 494 textos ofereix un testimoni privilegiat de com eren i com es veien les coses entre els anys 713 i 1010. De Barcelona hi ha força descripcions, una de les quals explica que atracar en el seu port era una tasca que requeria una extrema destresa, a conseqüència de la gran quantitat d'esculls que tenia. Els musulmans també feien comentaris sucosos dels francs. Un text els titlla de «valents i d'innaccesibles al temor», tot i que un altre d'immediatament anterior no vacil·la a 1'hora de dir que els cristians «si veuen el perill de derrota, fugen a les muntanyes com cabres». Tampoc no hi falten les descripcions més concretes segons els territoris. Així dels catalans deien que érem «dèbils, les seves armes escasses i el seu nombre reduït». Ara, un cop sotmesos «són obedients i lleials». Els gallecs, en canvi, són guerrers valents però «gent traïdora i de condició vil, que no es netegen més que dues vegades l'any».

Publicada al diari El Punt el 13 d'agost de 2000.

L'Islam a Catalunya
Bibliografia de Dolors Bramon

Jornades: l’islam i el fet nacional a Catalunya

Les jornades han estat convocades per la Junta Islàmica Catalana per als dies 30 i 31 d’octubre del 2007 al Museu d’Història de Catalunya, amb el patrocini de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, i la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill i la Diputació de Barcelona.

L'Islam i el fet nacional a Catalunya

Catalans o musulmans?

DOLORS Bramon*

Un informe emès per determinat sindicat de policia alertant que Barcelona estava en el punt de mira del terrorisme islamista ha causat molt rebombori. Diversos mitjans se n'han fet ressò i han publicat que 30.000 musulmans de Catalunya simpatitzen amb Al-Qaida, que ja hi ha cèl·lules dorments, que immigrants islàmics van a l'Afganistan o a l'Iraq a formar-se com a terroristes o a cometre atemptats i que, quan tornen, capten futurs seguidors, sobretot en el triangle format pels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs.

L'alarma i els rumors han parlat d'un altre 11-M al maig i, novament, la xenofòbia ha posat en el mateix sac musulmans i terroristes, sense adonar-se que, després de les víctimes --algunes, musulmanes--, els més perjudicats són els fidels de l'islam. Al sortir d'un debat televisiu vaig sentir com es preguntava a un musulmà que parla català com a llengua materna si era català o musulmà. ¿Tant costa entendre que es pot ser les dues coses?

*Professora d'estudis islàmics.