LA LLENGUA DELS MORISCOS
Quan el 1528, després de les rebel·lions dels moriscos a les serres de Bèrnia i d'Espadà, les aljames del País Valencià van pactar una concòrdia amb l'Emperador i amb la Inquisició espanyola, el problema de la llengua dels neoconversos ja surt a la superfície d'una manera polèmica. Probablement a canvi de diners, els moros valencians obtenien una dilació en les mesures restrictives que les autoritats civils i eclesiàstiques tractaven d'aplicar-los. Un document firmat per Carles V a Montsó el 17 de juliol d'aquell any, recull el regateig de les parts contractants. I els moriscos valencians hi al·legaven que «en el dicho Reyno la mavor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamía»: per tal d'aprendre-la, doncs, com l'Emperador i la Inquisició exigien, les aljames afirmen que «han menester muy gran discurso de tiempo», i per això supliquen «que no puedan ser forçados» en un termini de quaranta anys «a dexar de hablar la dicha algaravía y lenguaje morisco». Els inquisidors no s'hi avenen sinó reduint la duració de la treva a deu anys: «por el dicho tiempo de diez años puedan libremente hablar su lengua», concedeixen, «pues entretanto procuren de aprender aljamía o romance castellano o valenciano».(42) Aquestes paraules ens il·lustren força respecte a la qüestió. D'una banda, remarquen el fet que «la mayor parte» dels homes i «casi todas» les dones de la comunitat musulmana del País Valencià no solament parlaven «algaravía», sinó que ni tan sols sabien «aljamía». D'un altre cantó, expressen la voluntat que tenen els moros de conservar el seu idioma: la pròrroga que demanen és un típic subterfugi de resistència.
Durant els vuitanta anys següents a la referida «concòrdia», els termes del plantejament no canviaran gaire. A través de l'enorme corpus documental compilat i reproduït per Pasqual Boronat en la seva obra Los moriscos españoles y su expulsión, pot rastrejar-se la importància que uns i altres van donar al fet lingüístic. Boronat, atent a la visió de conjunt del tema que estudiava, i encara ofuscat per la seva obsessió de reivindicar els promotors de les campanyes antimorisques, a penes si s'ocupa d'aquest punt concret. En les presents notes miraré d'aprofitar el material que Boronat exhumava. Al capdavall, la llengua se situa --i crec que això es veurà ben clarament al llarg d'aquestes pàgines-- en el centre mateix de la lluita contra els moriscos, i fóra imprudent de silenciar o menystenir les implicacions que hi comportà. De més a més, es tracta encara d'un episodi clau en la història lingüística del País Valencià, no prou valorat fins ara, i que, negligit per una certa mena d'erudits locals, ha donat peu a pintoresques teories i a conclusions inadmissibles.(43) Sospito que valdrà la pena de precisar les línies generals del problema, ni que sigui només per deixar-lo aclarit i obert a futures interpretacions.
Naturalment, no serà de la meva incumbència considerar-ne l'aspecte estrictament filològic. Julià Ribera, Steiger, Pérès, Sanchis Guarner l'han analitzat oportunament.(44) L'algaravia dels moriscos valencians, sembla, era una modalitat de l'àrab vulgar, que oferia els seus matisos peculiars enfront dels altres dialectes moriscos --el de Granada, per exemple-- supervivents a la Península. Sens dubte, les seves divergències amb l'àrab corànic eren marcades. Un morisc valencià confessava «que sabe leer y escrivir en arábigo, pero lo que entiende en el libro del Alcorán es muy poco o nada».(45) Malgrat tot, també la llengua culta hi era conservada, i del seu ensenyament curaven els alfaquins: la recitació ritual del llibre sagrat els hi obligava. Els moriscos d'Aragó --recorda Boronat--, que havien oblidat l'algaravia, enviaven els seus fills a terres valencianes a fi que l'aprenguessin i poder servir-se'n després per a la intel·ligència de l'Alcorà.(46) Als arabistes correspon, doncs, intentar la dilucidació de la identitat exacta del dialecte dels nostres moros. Nosaltres ens limitarem a constatar-ne històricament la perduració i a consignar algunes de les vicissituds per què va passar.
Lope de Vega, en la seva comèdia La pobreza estimada, fa que un personatge espanyol, Leónido, circuli pels territoris àrabs del Nord d'Africa parlant el llenguatge auctòcton.
«Mas di, ¿dónde mi lengua has aprendido?»
li pregunta un indígena.
«Qualquier cristiano que en los pueblos trate
con moriscos del Reyno de Valencia
lo aprende como yo,»
contesta Leónido.(47) I el testimoni de Lope no seria l'únic que podríem espigolar en la literatura espanyola de l'època. És possible que no a totes les poblacions de moriscos es mantingués la llengua en el mateix aïllament victoriós. L'algaravia havia de quedar salvaguardada amb millor puresa i amb major facilitat entre la gent musulmana que residia en llocs apartats. La qual constituïa, en definitiva, la major part del nucli demogràfic morisc. A mitjans del segle XVI, un memorial apunta aquesta circumstància, en enfocar les possibilitats d'èxit de la catequesi cristiana entre els neoconversos. «Ytem», diu, «se sabe y tiene por muy cierto haver gran difficultad como la ay que estos moriscos sean enseñados por los rectores, ni sepan nuestra lengua, porque viven los más dellos en tierra muy fragosa, montañosa y peligrosa y ningunos christianos viven entre ellos...»(48) «Muchas gentes, hombres y mugeres, no entienden la lengua valenciana ni castellana, por el poco comercio y trato que tienen fuera de sus Baronías», explicaran els síndics de les aljames el 1595.(49)
Però tot no es devia únicament al «poco comercio y trato». Es pot pensar, sense por a incórrer en exageració, que els moriscos valencians van acabar mirant-se la llengua com un tret essencial de la propia col·lectivitat, i s'hi aferraven amb una consciència evident. Els cristians ho comprovaven, escandalitzats. Un informe de fra Sebastián de Encinas, monjo de Montserrat, el 1602, es fa eco de «con quanto gusto y publicidad hablan su algarabía».(50) I Estevan, bisbe d'Oriola, observarà que en la seva diòcesi «las mugeres» son «tan obstinadas y tan aversas a nuestro lenguage»,(51) que no hi ha més remei que suposar-hi una decisió premeditada. En més d'un cas concret, això és indiscutible. Hi hagué morisc que, desafiant els cristians, posava una singular arrogància en l'ús exclusiu del seu idioma. Miguel Muza, veí de Xiva, processat per la Inquisició en 1573, «nunca hablaba ni escribía sino en algarabía». Llengua i religió hi apareixen com a indissolubles. «A ciertos niños, deudos suyos, que andaban a la escuela a leer castellano y deprender las cosas y oraciones de la Iglesia, el dicho Miguel Muza les ha quitado de la escuela y les enseña en su casa el Alcorán...» Muza, encara, «reunía en su casa hombres y muchachos para leerles un libro que tenía en algaravía con cierta disputa entre Cristo y Mahoma, en la qual éste vencía a aquél».(52) Muza, sens dubte, no fou una excepció.
La fermesa lingüística dels moriscos no deixava de fer-se sentir com un risc de contaminació per als cristians vells que hi convivien. Ja en tenim proves en la relativa abundància d'arabismes que presenta el lèxic català de les diverses contrades del País Valencià.(53) El text de Lope citat més amunt ho corrobora en un altre sentit, i els autors castellans de comèdies d'intriga i d'aventures, en el segle XVI, no deixaren d'utilitzar aquest confusionisme idiomàtic com a recurs per a justificar peripècies inversemblants. «Afirmo y juro en verdad», assegurava Martí de Viciana en 1574, «que conoscí, y bien cerca de mí, un varón que tuvo dos años el govierno de cierta Varonía con más de 500 casas de vasallos, que todos hablavan arávigo, y éste entendía su lengua, y muchas vezes fue rogado por ellos que la hablasse, lo que jamás quiso, por no auctorizar aquella vilíssima y ruyn lengua arábiga».(54) No serien pocs els cristians vells que van acabar entenent i fins i tot parlant l'algaravia amb un cert deseiximent. Alguns d'ells se'n valgueren per fer-hi d'agents provocadors o per exercir una mena d'espionatge al servei de les autoritats civils i eclesiàstiques.(55)
Com és lògic, també la comunicació inevitable, i de mica en mica més assídua, que va establir-se entre les dues comunitats, havia d'influir sobre els moriscos. Per necessitat, la gent d'algaravia, sobretot habitant a la capital o a les ciutats i viles on predominaven els cristians vells, tendiria a aprendre aljamia, si més no en una mesura suficient per sostenir un mínim de relació quotidiana. Potser mai no sabrem com parlaven l'algaravia els cristians vells que s'hi habituaren: en canvi, disposem d'alguns documents que ens informen de com els moriscos parlaven romanç. Aquests documents, però --i sigui quina sigui la reserva amb què s'hagin de prendre--, indueixen a creure que aquell conat espontani d'assimilació lingüística, produït ja pel «comercio y trato», no va prosperar gaire al llarg dels segles. Les mateixes o semblants irregularitats sintàctiques trobem en les expressions catalanes que fra Vicent Ferrer posa en boca d'un moro de principis del XV,(56) com en uns versos de principis del XVII que contrafeien el parlar d'un morisc.(57) La cosa, probablement, no era distinta respecte al castellà.(58) Vol dir-se, doncs, que en el millor dels casos els moriscos valencians no usaven l'aljamia sinó eventualment i sense mirar-s'hi massa. És d'imaginar que hi haguessin incorporacions absolutes, tant en la llengua com en la religió --simultànies, més aviat--. Però van ser poques, i en línies generals la situació era la que acabo d'indicar.
Tenim notícies, encara, de l'ús escrit que els moriscos feien de la seva llengua. Els alfaquins valencians, deia el bisbe Figueroa en un dels seus memorials, «llevan en sus libros en arábigo las cartas de matrimonios, ventas y conciertos a la morisca, y los nombres de los moros»,(59) això és, una veritable documentació pública que normalitzava la vida de les aljames. També els alfaquins s'encarregaven --ja ho he insinuat-- d'ensenyar als minyons a llegir i escriure en àrab:«... En el mismo lugar de Adzaneta hay otro morisco, que se dice Picaçent, y enseñaba a los muchachos algarabía: en el lugar de Çoneja hay un alfaquí también mozo llamado Adal, hijo de Homaymat Adat, los quales, padre e hijo, enseñaban también algarabía».(60) D'enviar els seus fills a «aprender leer i escribir algarabía» a un alfaquí d'Alfondeguilla van ser acusats els germans Aben Amir el 1567 davant la Inquisició.(61) Consta que els moriscos cultes posseïen i llegien i feien llegir llibres «en arávigo», no solament de temes religiosos com hem vist en Miguel Muza-- sinó també de medicina i d'altres matèries.(62) Fins i tot, uns pocs cristians nous que, gràcies a la gestió de fra Bartolomé de los Ángeles, arribaren a interessar-se pel cristianisme «escribían la doctrina christiana en arábigo y la deprendían».(63) És segur que, tot plegat, això venia a ser un factor de persistència cultural, tan migrat com es vulgui però innegable, que col·laboraria a enfortir les posicions socials de l'algaravia. El fet que l'ofensiva cristiana contra l'idioma dels moriscos ho prengués com objectiu primordial, ho delata a simple vista.
42. Op. cit., I, 424.
43. Em refereixo a les especulacions que tracten d'explicar l'origen de les actuals parles del País Valencià, no per la colonització catalana i aragonesa iniciada amb la conquesta de Jaume I, sinó per la continuïtat de la llengua de la població pre-romana, preservada sota les successives invasions. Carreras Candi havia sustentat aquesta hipòtesi en la Geografía General del Reino de Valencia, I, 578, i després ha tingut una curiosa bona acollida entre els «iberistes» valencians. Com és lògic, això obliga a aquests autors a negar que els moriscos valencians parlessin algaravia...
44. Cf. Manuel Sanchis Guarner, Introducción de la historia lingüística de Valencia, València 1949, 80 ss. I també, del mateix Sanchis Guarner, Cómo era el árabe vulgar que hablaban los moriscos valencianos, en «Levante», de València, 4-XI-60.
45. Boronat, Moriscos, 1, 553.
46. Op. cit., II, 64
47. Lope de Vega, Obras, ed. Rivadeneyra, IV, 159.
48. Boronat, Moriscos, 1, 227.
49. Op,. cit., II, 714.
50. Op. cit., II, 25.
51. Op. cit., I, 653.
52. Op. cit., I, 263, nota. Muza, «quando en 1570 fue Justicia, traía arrastrando por el suelo la cruz de la vara de su dignidad».
53. Sanchis Guarner, Introducción a la hist. ling. De Valencia, 84 ss.
54. Citat per Sanchis Guarner, en l'article Cómo era el árabe vulgar...
55. «...Se embiassen quatro o cinco personas a discurrir por el Reyno en ábito turquesco, que entendiessen la lengua aráviga...» (Boronat, Moriscos, I, 301). «...Y como era de noche, fingió ser de los de la raça porque sabía bien el arávigo...» (Boronat, Moriscos, II, 16).
56. Sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Sanchis Sivera, Barcelona 1932, I, 104-105. El passatge en qüestió diu així: «Sapiau que una vegada eren dos germans, e la hú estave en lo món, e havia un esclau qui havie nom Mahoma, e l'altre germà era religiós e mestre en teologia. Veus que·l germà lech trametie lo esclau moltes vegades al mestre en teologia, ab presents, en una altra vila; e quan aquell Mahoma ere lla ab lo germà, lo bon mestre deya-li: "O, Mahoma! E torna't christià!". Deye el moro: "No voleu fer, morir moro!". Mas tant hun dia, tant altre, veus que axí toquà'l Déus al cor. E aprés, Mahoma hagué una gran malaltia; en tant, que estant axí, ell dix a son senyor: "Christià! Christià! Yo vull anar a vostre germà, que batega'n a mi, e haver nom Pere!". "Ara via, donchs, bé·m plau". E cavalcà'l en una bèstia, e ell ne va; e axí com anava, veus que la bèstia entrecepegà, e Mahoma caygué, e trenquà's lo coll, e morí. E l'ànima anà al mestre en teologia, e apparech-li en forma del esclau Mahoma, en tant que·l mestre, quan lo véu, li dix: "Oo, bé sies vengut, Mahoma!". "No, no dir Mahoma", dix l'ànima, "mas diu Pere, Pere". "E com? Tu és bategat?" Dix l'ànima: "No, mas sic et sic", comptà-li tot lo fet com li havie contengut, e com era stat, e que se·n anave dret a paraís ab molts àngels.» Vegeu el meu article L'oratòria de Sant Vicent Ferrer (supra, pàg. 23). Manuel Sanchis Guarner, en una nota que va tenir a bé de comunicar-me, hi subratlla les particularitats sintàctiques de les frases que fra Vicent atribueix al moro, i entre elles la confusió de persones en les formes verbals.
57. En el dietari de mossèn Joan Porcar (Coses evengudes en la ciutat y regne de València, ed. V. Castañeda, Madrid 1934, I, 136) hi ha reproduïda una «Cançó en alabansa de mossèn Francès Geroni Simó en totes les llengües», i l'estrofa mostra la mateixa confusió en l'ús dels temps verbals que queda indicada en la nota precedent:
Vós la veniu de bona casta,
mossèn Xamona, home honrrat,
yo la diu la veritat.
58. En el començ del «Diálogo entre un morisco, un castellano, un portugués, un valenciano y un medianero» de Marcelo Aguilar (vegeu Josep Ribelles Comín, Bibliografía de la lengua valenciana, Madrid 1938 III, 5), text de principis del XVII, el morisc diu:
Yo querer hablar primero
por querer mucho a María...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
María estar celestial...
59. Boronat, Moriscos, II, 437.
60. Op. cit., I, 541.
61. Op. cit., I, 542. Hi havia morisc que «no sabia scrivir sino de morisco» (Boronat, Moriscos, I, 582).
62. Boronat, Moriscos, II, 447.
63. Op. cit., I, 486.
Els musulmans, com en molts altres casos, no van partir de zero per aixecar un assentament tan estratègic, sinó que van aprofitar les restes d'altres construccions del segle III-IV, empremta dels pobladors de llavors. La primera de les ràbites musulmanes s'estén en uns 200 metres quadrats; es tracta d'un conjunt arquitectònic orientat cap a la Meca. Està formada pel mur de la quibla i el petit mihrab cap a on l'imam sol dirigir l'oració. Amb el descobriment d'aquesta ràbita a uns 5 quilòmetres d'una primera que es va trobar anteriorment; s'obre una oportunitat per a conèixer científicament una de les institucions més importants d'Alandalús. En conjunt, ambdues constitueixen les úniques documentades arqueològicamente en tot el territori peninsular ja que és el més antic de la Península. Està compost per un conjunt d'unes vint cel·les-oratori dins d'un monestir fortificat que juguen un paper importantíssim en les lluites entre musulmans i cristians en aquest lloc, com veurem en l'apartat següent. Va ser a començaments del segle X, amb Abderrahman III com a califa, quan es van començar a construir aquests edificis religiosos. Es tracta d'un monestir on vivien monjos soldats en règim de vida religiosa comuna.
