Els jueus a Al-Andalús

Traduït de http://es.wikipedia.org/

Molts autors han insistit en la idea que els musulmans van ser rebuts com a alliberadors pels jueus de la Península Ibèrica, que fins i tot van ajudar activament, igual que els seguidors cristians de Witiza, en l'èxit de la invasió. Sens dubte, la seva situació va millorar notablement respecte a la persecució gairebé contínua que havien patit en època visigoda, especialment després de la conversió de Recared.

Els musulmans, seguint els ensenyaments de l'Alcorà, consideraven que els cristians i els jueus, en tant que "gent del Llibre", no havien de ser convertits a la força a l'Islam i eren mereixedors d'un tracte especial, la dhimma. Els dhimmis (en àrab ذمي, "protegits") tenien garantides la vida, la propietat dels seus béns i la llibertat de culte, així com un alt grau d'autonomia jurídica, que els permetia, per exemple, anar als seus propis tribunals per dirimir els assumptes de les seves comunitats. Com a contrapartida, estaven subjectes a impostos extraordinaris, havien d'acceptar una situació social inferior i sotmetre's a discriminacions diverses, i se'ls negava l'accés a la major part dels càrrecs públics: no podien, en concret, accedir a funcions militars ni polítiques en què tinguessin jurisdicció sobre musulmans. El valor en tribunals musulmans del testimoni dels dhimmis era inferior, igual que la indemnització en els casos de venjances de sang. Les acusacions de blasfèmia contra els dhimmis eren habituals i el càstig era la mort. Com que no podien testificar en un tribunal per defensar-se, havien de convertir per salvar la vida. El tabú matrimonial contra els dhimmís homes, que eren castigats amb la mort si mantenien relacions sexuals o es casaven amb una musulmana, a més de les herències, les discriminacions en el vestit, en l'ús d'animals o en certs oficis, són altres exemples de aquesta discriminació institucionalitzada en assumptes rellevants. Tanmateix, l'aplicació rigorosa de la dhimma va variar en funció de les èpoques i no sempre es va complir amb rigidesa, com ho il·lustra el fet que diversos jueus assolissin rangs prominents en els estats andalusins.

L'autonomia jurídica que, com s'ha dit, van gaudir dels jueus a Al-Andalús es va concretar en l'organització de les seves comunitats en aljames. Les aljames eren les entitats autònomes en què s'agrupaven les comunitats jueves de les diferents localitats. Tenien els seus propis magistrats, i es regien per les seves pròpies normes jurídiques, basades en la Halajà. La institució de l'aljama es va traslladar després a l'Espanya cristiana, i romandria vigent fins al moment de l'expulsió.

La situació dels jueus a Al-Andalús no va ser sempre igual. En general, es distingeixen dos períodes ben diferenciats: abans i després del començament de les invasions almoràvits (al voltant de 1086).

La primera etapa coincideix amb l'emirat independent (756-912), el califat de Còrdova (912-1031) i els primers regnes de taifes (1031-1086). Va ser el període d'esplendor de la presència jueva a l'Espanya musulmana, especialment a partir de l'època de Abderraman III. Nombrosos jueus van assolir un alt grau de rellevància econòmica i social, i la cultura hebrea, molt influïda per l'àrab, va tenir una veritable edat d'or.

Amb els almoràvits i, sobretot, amb els almohades, la situació va canviar radicalment. Aquestes dinasties, d'origen africà, tenien una concepció de l'Islam molt més rigorista, per la qual cosa es van mostrar molt menys tolerants envers els jueus. A partir del segle XII, la població jueva va iniciar un èxode massiu: els majors contingents es van refugiar en els regnes cristians del nord, els monarques estaven en plena activitat repobladora i necessitaven del concurs dels nouvinguts.