diumenge, 8 de març del 2009

Els jueus a Al-Andalús


Traduït de http://es.wikipedia.org/

Molts autors han insistit en la idea que els musulmans van ser rebuts com a alliberadors pels jueus de la Península Ibèrica, que fins i tot van ajudar activament, igual que els seguidors cristians de Witiza, en l'èxit de la invasió. Sens dubte, la seva situació va millorar notablement respecte a la persecució gairebé contínua que havien patit en època visigoda, especialment després de la conversió de Recared.

Els musulmans, seguint els ensenyaments de l'Alcorà, consideraven que els cristians i els jueus, en tant que "gent del Llibre", no havien de ser convertits a la força a l'Islam i eren mereixedors d'un tracte especial, la dhimma. Els dhimmis (en àrab ذمي, "protegits") tenien garantides la vida, la propietat dels seus béns i la llibertat de culte, així com un alt grau d'autonomia jurídica, que els permetia, per exemple, anar als seus propis tribunals per dirimir els assumptes de les seves comunitats. Com a contrapartida, estaven subjectes a impostos extraordinaris, havien d'acceptar una situació social inferior i sotmetre's a discriminacions diverses, i se'ls negava l'accés a la major part dels càrrecs públics: no podien, en concret, accedir a funcions militars ni polítiques en què tinguessin jurisdicció sobre musulmans. El valor en tribunals musulmans del testimoni dels dhimmis era inferior, igual que la indemnització en els casos de venjances de sang. Les acusacions de blasfèmia contra els dhimmis eren habituals i el càstig era la mort. Com que no podien testificar en un tribunal per defensar-se, havien de convertir per salvar la vida. El tabú matrimonial contra els dhimmís homes, que eren castigats amb la mort si mantenien relacions sexuals o es casaven amb una musulmana, a més de les herències, les discriminacions en el vestit, en l'ús d'animals o en certs oficis, són altres exemples de aquesta discriminació institucionalitzada en assumptes rellevants. Tanmateix, l'aplicació rigorosa de la dhimma va variar en funció de les èpoques i no sempre es va complir amb rigidesa, com ho il·lustra el fet que diversos jueus assolissin rangs prominents en els estats andalusins.

L'autonomia jurídica que, com s'ha dit, van gaudir dels jueus a Al-Andalús es va concretar en l'organització de les seves comunitats en aljames. Les aljames eren les entitats autònomes en què s'agrupaven les comunitats jueves de les diferents localitats. Tenien els seus propis magistrats, i es regien per les seves pròpies normes jurídiques, basades en la Halajà. La institució de l'aljama es va traslladar després a l'Espanya cristiana, i romandria vigent fins al moment de l'expulsió.

La situació dels jueus a Al-Andalús no va ser sempre igual. En general, es distingeixen dos períodes ben diferenciats: abans i després del començament de les invasions almoràvits (al voltant de 1086).

La primera etapa coincideix amb l'emirat independent (756-912), el califat de Còrdova (912-1031) i els primers regnes de taifes (1031-1086). Va ser el període d'esplendor de la presència jueva a l'Espanya musulmana, especialment a partir de l'època de Abderraman III. Nombrosos jueus van assolir un alt grau de rellevància econòmica i social, i la cultura hebrea, molt influïda per l'àrab, va tenir una veritable edat d'or.

Amb els almoràvits i, sobretot, amb els almohades, la situació va canviar radicalment. Aquestes dinasties, d'origen africà, tenien una concepció de l'Islam molt més rigorista, per la qual cosa es van mostrar molt menys tolerants envers els jueus. A partir del segle XII, la població jueva va iniciar un èxode massiu: els majors contingents es van refugiar en els regnes cristians del nord, els monarques estaven en plena activitat repobladora i necessitaven del concurs dels nouvinguts.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València